NÒMADES I VIATJANTS
D'Auschwitz a Guadalajara
jjubierre32578922 oswiecim poland january 27 south africa and p160129165910 /
Ningú amb dos dits de front diria: commemorar l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau és entestar-se a remoure el passat, obrir ferides, buscar subvencions, ser sectari. Amb l’Holocaust no es fa petita política. Acceptem un relat col·lectiu terrible i inapel·lable. No es discuteix. Negarlo, minimitzar-lo o ridiculitzar-lo és delicte gairebé a tot Europa. Hi ha els fets històrics, científicament provats i tenim els judicis de Nuremberg, les víctimes, les seves veus. I hi ha Primo Levi i altres escriptors gegantins com Imre Kertész.
Aquesta setmana es va complir el 71è aniversari d’aquella efemèride. Cada any, el 27 de gener ens serveix d’excusa per enfrontar-nos al mirall del que som o podríem arribar a ser en un món d’impunitat i barbàrie. La banalitat del mal denunciada per Hannah Arendt ens deixa exposats perquè el dimoni humà no neix i creix només en els monstres, també en els obedients, els silenciosos, els covards. Recordar cada any el que podríem arribar a ser és un acte de defensa preventiva i de justícia per a milions d’assassinats.
El somni d’una Europa unida –des de la CEE fins arribar a la UE– va néixer en la neteja d’una memòria històrica compartida entre vencedors i vençuts. Assumir el que va passar, anomenar els fets des de la paraula precisa, sense eufemismes, és part del procés de construcció d’un futur basat en els valors i els principis. No és possible una democràcia sense ètica.
Recordar cada any lo que podríem arribar a ser és un acte de defensa preventiva i de justícia per a milions d'assassinats
La justícia total resulta impossible on els crims són massius; cap sistema judicial és capaç de resoldre cada crim, cada violació, on els delictes es compten per milions. En el cas de la Shoah es va condemnar els principals caps nazis i no s’ha deixat d’escoltar les víctimes. El seu relat no només és part d’un intent d’assolir certa justícia, també és part del nostre procés de reconstrucció com a éssers humans.
Emergir sa de la barbàrie no és senzill, tampoc ho és sortir d’una dictadura: les seqüeles queden incrustades en la societat durant generacions. La Sud-àfrica de Nelson Mandela i Desmond Tutu va crear la comissió de la veritat; va ser un procés catàrtic en què va participar tot el país. El Govern va oferir amnistia als policies implicats en crims. L’única condició va ser que expliquesssin la veritat. Molts ho van fer, va ser emotiu.
França va començar a mirar cap al seu passat, poc edificant en la persecució i assassinat de desenes de milers de jueus francesos, el 1995. Jacques Chirac (gaullista; conservador) va ser el primer president a condemnar el règim de Vichy, col·laborador dels nazis, i demanar perdó per les deportacions. França té Patrick Modiano com a corcó que remou consciències perquè ningú digui, «no ho sabia». A França, la veritat s’ensenya a les escoles, també a Alemanya. Educar sobre la veritat és part essencial del procés de justícia i regeneració moral.
Espanya ha tingut problemes a reconèixer els seus morts a Mauthausen i altres camps d’extermini. També té problemes amb la seva memòria en la guerra civil i en la dictadura. Aquí és possible que un portaveu parlamentari del partit conservador, Rafael Hernando, es mofi de les víctimes. A Espanya es deixa d’estudiar Història a l’arribar a Alfons XIII.
Al cementiri de Guadalajara es treballa des de fa dies en una fossa comuna per treure les restes de 22 persones. Un d’ells és Timoteo Mendieta Alcalá, afusellat el 1939. La seva filla Asunción, de 90 anys, espera asseguda en una cadira de lona. Està emocionada. La fossa es va poder obrir gràcies a la intervenció de la justícia (argentina). 12 famílies més s’hi han acostat, sortint del silenci, per recuperar els seus. En aquest cementiri hi ha enterrades prop de mil persones sense dret a nom i cognom; la meitat eren càrrecs municipals electes a la Segona República. L’ajuntament del PP es nega a permetre un muret amb els noms dels afusellats. A l’entrada principal del cementiri hi ha una làpida que diu: «Caídos por Dios y por España» i un lema: «Os tiene Dios y os guarda España». Memòria selectiva.
Espanya té més desapareguts que l’Argentina, Guatemala, Xile, el Brasil i l’Uruguai junts. A Alemanya, Rafael Hernando hauria tingut problemes amb la justícia. Sense memòria no es pot edificar una ètica col·lectiva, sense ella és possible la corrupció sistèmica.
Si Auschwitz-Birkenau commociona i emociona, si baixar a les tripes de l’horror és part d’un ensenyament permanent, els recomano la pel·lícula hongaresa El hijo de Saúl, més que probable Oscar. La càmera escull un punt de vista individual per narrar una tragèdia general. El descens als inferns de l’ésser humà deixa sense aire. És part de la reivindicació de la memòria de cada mort, sigui a Polònia, Àustria o Espanya.
