El dilema català
La nació sencera
El procés tindrà un nou problema quan aflori el plantejament pancatalanista de la CUP
ilu-27-01-2016
En el procés de negociació posterior a les eleccions del 27-S, la CUP ha sigut titllada una vegada i una altra d'anticapitalista (com si ser anticapitalista fos un pecat imperdonable), però en canvi molt poc s'ha parlat sobre un altre component molt important del seu ADN que pot crear-li problemes al procés sobiranista: per a la CUP, el «marc de referència nacional» no és Catalunya sinó els denominats «Països Catalans». La CUP, certament, no és l'únic partit subscrit a aquest credo. L'article 2 dels estatuts d'ERC diu sense embuts que l'objectiu del partit és «la unitat territorial i la indepèndencia de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». A aquest efecte, en el seu moment ERC ja es va estendre per la Comunitat Valenciana i les Balears. En la ponència política d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) aprovada a Algemesí el 9 de novembre del 2013, per exemple, es pot llegir que «Esquerra Republicana seguirà treballant per la reunificació del nou Estat Valencià dins dels Països Catalans». I, a CDC, de pancatalanistes n'hi ha: sense anar més lluny, poc abans de les eleccions del 27-S el conseller Germà Gordó es va despenjar amb unes declaracions en què qualificava de «nació sencera» els Països Catalans.
La CUP, doncs, no és l'únic partit pro Països Catalans, però sí que és el que posa més èmfasi en aquesta qüestió: en el programa de Junts pel Sí per a les eleccions del 27-S el terme Països Catalans apareix un total de 0 vegades; en el de la CUP, 32. I no és tan sols una qüestió numèrica. Ja en la introducció, la CUP advoca per una república «que treballi per la construcció nacional dels Països Catalans». El segon dels seus nou punts programàtics comença amb «Som Països Catalans». I, per si no quedava clar, a la secció Per la construcció nacional, la CUP aposta per una República Catalana «que abraci el conjunt del territori nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar».
La veritat és que, electoralment parlant, no sembla haver-hi gaire base per a l'independentisme pancatalanista a la Comunitat Valenciana. Presentant-se en solitari, el sostre electoral d'ERPV en unes autonòmiques és el 0,47% dels vots obtingut el 2011. ERPV tan sols es va acostar a la barrera del 5% establerta per entrar a les Corts Valencianes al presentar-se juntament amb Izquierda Unida en les eleccions de 2015. Però no sembla que l'aportació d'ERPV fos decisiva: els 144.703 vots d'Izquierda Unida el 2011 es van reduir als 106.917 de la coalició Acord Ciutadà. En el cas de la CUP, no hi ha dades per calibrar la seva implantació electoral. Malgrat tenir el marc de referència nacional que tenen, la CUP mai s'ha presentat a unes autonòmiques valencianes. (Ho va fer en les municipals del 2015, amb resultats tan històrics com modestos: va obtenir 3 de 5.742 regidors en joc.)
És veritat que en la negociació amb Junts pel Sí la CUP ha deixat els Països Catalans en un discret segon pla. En el debat sobre la resolució del 9-N, la diputada de la CUP Anna Gabriel es va referir als Països Catalans com «el nostre verdader subjecte polític» i va situar Catalunya com una mera part del país «sencer». Però en el discurs pronunciat en la primera investidura fallida d'Artur Mas el president del grup parlamentari de la CUP, Antonio Baños, ni tan sols va utilitzar el terme. Tampoc el va esmentar en el discurs de la segona investidura fallida. I, entre les 53 mesures d'urgència de la CUP en el seu document Fil a l'agulla, no n'hi ha cap que es refereixi als Països Catalans.
Malgrat aquest silenci tàctic, el programa de la CUP diu el que diu, i la veritat és que quan el seu plantejament pancatalanista aflori al procés se li plantejarà un nou problema. Si la secessió unilateral ja desperta poques simpaties a Europa, l'irredemptisme causa directament pànic. En bona mesura van ser pulsions irredemptistes les que van causar les dues guerres mundials. I la mateixa causa està al darrere de la guerra més sanguinària de l'antiga Iugoslàvia.
Salvant totes les distàncies, el lema que s'atribueix a Jovan Raskovi, el mentor de Radovan Karadzic («Sèrbia és allà on hi ha serbis»), no és tècnicament diferent del que planteja el pancatalanisme. Des de posicions d'esquerra els excomunistes serbis i els anticapitalistes cupaires comparteixen les tesis del nacionalisme romàntic. En un famós poema Ernst M. Arndt va dir que la nació alemanya arribava «fins on sona la llengua alemanya». Eren temps de guerres napoleòniques en què els patriotes alemanys plantejaven construir una Gran Alemanya amb tots els territoris germanoparlants d'Europa. Ja sabem qui va reprendre la idea al segle XX: si el projecte d'Estat català vol obtenir algun crèdit a Europa no s'ha d'enredar amb la idea de la Gran Catalunya.
