IDEES
Tarantino & Morricone
Avegades, l’entrada en l’edat adulta comporta estranyes mutacions en els gustos personals. A mi, de criatura, les pel·lícules que més m’agradaven eren les del Far West en general i els spaghetti westerns en particular, però ara em mantinc allunyat dels westerns com si poguessin encomanar-me la tinya des de la pantalla. Ni jo mateix m’ho explico gaire bé, però les pel·lícules que em van alegrar la infància em generen ara un rebuig només comparable al de les d’ambient bèl·lic, que també m’encantaven de petit. La vida és molt rara. I la del cinèfil, encara més.
La meva única excepció a la regla es diu Quentin Tarantino, que té una visió del món que m’entreté enormement i a qui permeto que s’aculli al gènere cinematogràfic que més li vingui de gust: m’empassaré la pel·lícula Los odiosos 8 amb les mateixes ganes que hi vaig posar amb Maleïts malparits. Entre altres coses, perquè la música és d’Ennio Morricone, a qui Tarantino i un servidor vam conèixer en la infància i no ens l’hem tret de sobre des d’aleshores. Jo el vaig descobrir en els programes dobles dels dissabtes a la tarda amb la meva àvia i el meu germà gran, i va ser el primer compositor cinematogràfic que em va cridar l’atenció perquè el que feia em semblava èpic, original, enganxós i vagament rocker. Tot i compondre per a tota mena de pel·lícules, el que feia per a les de l’oest era especial, i encara que el més cèlebre va ser el que va fer per a Sergio Leone, directors amb menys interès es van beneficiar del seu talent (penso ara en Sergio Sollima i Corre, noi, corre, on sonava la impressionant cançó Run, man, run).
Fins ara, Tarantino s’havia limitat a afusellar temes ja usats per Morricone –cosa que al músic, que ja té 89 anys i arrossega certa fama de colèric, no li havia fet mai gaire gràcia–, però amb Los odiosos 8 ha aconseguit que l’ídol musical de la seva infància li fabriqui una banda sonora a mida. I per una altra part, que un italià que mai s’ha pres la molèstia d’aprendre anglès hagi sigut capaç de revolucionar la música dels westerns –fins i tot la televisió nord-americana va recórrer a ell per a l’última temporada d’El Virginiano– únicament es pot qualificar-se d’insòlita gesta.
