Euro a l'aire, i surt creu

Les possibilitats que al llançar una moneda a l’aire surti cara o creu es queden sempre al 50% des de la primera tirada. I com més es llanci, més es complirà la regla estadística del 50%. Aquesta llei probabilística té una variant de difícil, gairebé impossible, predicció: que es discuteixi sobre opcions que l’euro sigui o no una moneda adequada, perquè ja fa anys que no cau de cara, i això alimenta els detractors de la moneda única. És el que patien els constructors de l’euro a finals del segle passat i, 17 anys després –va començar el 1999, ja que abans era un tipus de canvi fix de monedes nacionals de l’eurozona actual–, són capaços de reconèixer que l’experiment no ha fracassat però requereix importants obres de rehabilitació. La part bona és que ja s’ha començat la rehabilitació, com va explicar el catedràtic Josep Oliver en aquest diari dijous. Des d’aquest any, quan algun gran banc privat europeu estigui a punt de desaparèixer, i en tenim casos pròxims, s’aplicarà el denominat MUR (mecanisme europeu de resolució), que s’encarregarà de classificar els que llepen. Primer els propietaris, després els que els van ajudar a ser propietaris, els subscriptors de bons, fins a arribar al govern de cada país de la UE que va avalar la solvència del banc. Sempre, amb el paraigua últim del Banc Central Europeu (BCE), que des de la crisi mundial activada als EUA el 2007 va impedir que l’euro fos una altra víctima de la trencadissa financera de Wall Street i que pot reaparèixer en qualsevol moment.

Responsabilitats

    Antón Costas, catedràtic de la UB i president del Cercle d’Economia, va aprofitar un document exigent sobre la implantació de l’euro des de finals del segle passat, elaborat per cinc catedràtics de Barcelona i Madrid, el col·lectiu d’opinió EuropeG (Antoni Castells, Martí Parellada, Emilio Ontiveros, Josep Oliver i Gemma García) per aportar una anècdota personal, la conversa amb un alt funcionari català que fa anys que exerceix a la UE: «Quan es pren una decisió transcendent a la UE, els anglesos apareixen a la meva oficina l’endemà, els francesos dos dies després, els italians al cap de tres dies i els alemanys no vénen perquè ja saben de què va. Els espanyols no apareixen».

Van venir a Barcelona, convocats pel Cercle i EuropeG, un parell d’experts del que es cou a Europa. Primer. Jörg Hass, alemany de formació i europeista de vocació, investigador del centre Jacques Delors. Exigeix que la UE –almenys la de l’euro, per resumir– tingui un ministre de finances, amb totes les seves competències, similars als ministres nacionals, i amb un pressupost suficient per exercir la seva funció. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Demolidor en l’explicació (compartida pels europeistes convençuts): si hi ha moneda única, hi ha d’haver un ministre únic europeu d’economia i finances que tingui capacitat de gestió d’un pressupost europeu digne de tal concepció, que superi la dinàmica de l’Ecofin actual, que dóna prioritat a les polítiques nacionals per sobre de les europeistes. Segon, l’eurodiputada socialista Maria Joao Rodrigues, exministra d’Ocupació a Portugal, que va arribar tard per la incompetència de l’espai aeri europeu i ho va utilitzar per explicar l’escassa sensibilitat per crear serveis comuns. Contundent i suau a la vegada, Rodrigues va denunciar la paràlisi europea i va tenir la gosadia de repetir les propostes que acabava de fer hores abans de venir a Barcelona davant dels comissaris de la UE, traslladable als ministres de l’Ecofin: «És possible una recuperació europea i el qui la vulgui organitzar té dues grans opcions per propiciar la solidaritat: la taxa d’ocupació i l’arribada d’immigrants».

L’euro cau i surt creu davant del patiment dels ciutadans. Tot i que si no pertanyéssim a l’eurozona (la moneda que surt cara des del 1999), seria pitjor.