El derbi de l'altra galta
¿Va ser un partit o un somni? Per primera vegada en la història, un partit del Barça va acabar amb un president de la Generalitat diferent del que havia començat el partit. De Mas a Puigdemont, el partit contra el Granada va transitar per una espècie de boira irreal en la qual el públic per una vegada estava més pendent del que passava fora del camp que d'una nova exhibició d'aquest president etern que es diu Leo Messi.
La tarda irreal de dissabte va tenir un sa efecte balsàmic sobre un equip que després dels dos partits contra l'Espanyol va viure el seu moment màxim de sobreexcitació des que ha començat aquesta temporada. Qui havia de dir que just quan més desigualtat esportiva hi ha entre el Barça i l'Espanyol hagi ressuscitat el concepte de derbi que, almenys els blaugranes, ja havien enterrat fa més d'una dècada: ja se sap que dos no es barallen si un no vol.
Les cròniques podran dir que aquella vella rivalitat del futbolí va ressuscitar exactament el dia de Reis del 2016, però curiosament ho ha fet amb tanta virulència que ens haurem de preguntar si és sa passar del zero a l'infinit a aquesta velocitat. La lamentable batalla campal de dimecres passat va degenerar al seu torn en la famosa batussa del túnel de vestidors, que al seu torn va degenerar en declaracions creuades puerils fora del camp, que al seu torn va degenerar en tuits venjatius.
El substrat d'aquest espectacle denigrant ha sigut que el Barça s'ha atipat de les puntades rebudes i l'Espanyol persisteix a considerar el partit contra els blaugranes com el gran esdeveniment de l'any a través del qual es purguen tots els mals. Diguem que l'emprenyament de l'Espanyol és estructural mentre que el del Barça és circumstancial, però ni una cosa ni l'altra eximeix cap de les dues parts de la trista exhibició de testosterona que ens han ofert els últims dies.
I és que el tràmit del partit contra el Granada hauria de servir perquè especialment el Barça reflexioni sobre la manera d'afrontar el partit d'avui, en què no es juga res però s'ho juga tot: mai una eliminatòria havia tingut tan poc interès, però mai un partit havia tingut tant de morbo. Perquè aquest dimecres no es decidirà qui guanya, cosa que sabem des de fa molts dies, sinó qui sap guanyar, i és en aquest aspecte on els blaugranes tenen més responsabilitat que el rival.
És el que té ser un club que està instal·lat en l'elit mundial: els judicis no poden ser simètrics quan el teu rival és tan inferior. A Cornellà-el Prat el Barça no té cap més remei que aguantar estoicament les envestides de l'Espanyol, parar l'altra galta i no caure en la temptació d'arbitrar el partit pel seu compte. En l'era Mourinho, el Barça transformava en un joc meravellós les puntades indignes de Pepe, i l'única venjança possible era jugar bé. Toca doncs tornar a aprendre alguna cosa que aquests dies sembla oblidada. I si el preu que s'ha de pagar és tornar a refredar els derbis i, com es diu ara, enviar-los fins i tot a la paperera de la història, benvingut sigui el sacrifici.
