GEOMETRIA CIUTADANA

4
Es llegeix en minuts

Després del rebuig de la CUP, Artur Mas va afirmar amb solemnitat: «la presidència de la Generalitat no és una subhasta de peix». Curiós en algú que per caure bé a la CUP no va dubtar el 9 de novembre de l'any passat a fer votar en el Parlament, constituït recentment, una declaració rupturista amb l'estat de Dret. Curiós en un candidat que no va tenir cap problema a anar quart a la llista de JxSí en les eleccions del 27-S. ¿Va acceptar per dignitat que ERC no el volgués de cap de llista? ¿No volia debatre amb els candidats dels altres partits? Curiós en algú que dijous passat no va dubtar a oferir a ERC substituir l'actual govern en funcions per un altre govern en funcions però de coalició i amb una vida taxada de 60 dies. ¿Exercia de triler per intentar que ERC repetís la coalició de JxSí en les pròximes eleccions i que CDC no hagués de concórrer en solitari després dels resultats del 20-D, en què va acabar en quarta posició? Al darrere d'En Comu Podem, ERC, i fins i tot amb 10.000 vots menys que el PSC, el partit al qual el seu agit-prop no ha deixat de qualificar de traïdor des que no es va sumar a l'intent de consulta il·legal del 2014.

Aquests casos recents són una mostra d'una carrera caracteritzada per una llarga sèrie de mistificacions intencionades. Entenguem-nos, Mas no és un polític vulgar. És tenaç com Mitterrand, que no va arribar a l'Elisi fins al tercer intent, el 1981, després de les derrotes de 1965 i 1974. Té una gran capacitat didàctica per comunicar amb convicció. No s'amaga -com d'altres- dels mitjans. I sovint el seu discurs politicoeconòmic és modern i solvent. Se'n pot dissentir, però la seva posició ideològica és pròxima a la dels grups liberals europeus, un dels fonaments -amb els socialdemòcrates i els democristians- de l'Europa on som i d'on ningú, ningú -ni l'heroi grec Tsipras-, vol sortir.

Malgrat això, la trajectòria de Mas té vaivens que només s'expliquen com a resultat d'un seguit d'acoblaments diversos a la fórmula política que li sembla més rendible. El 2003 una majoria d'esquerres va trencar el monopoli del poder de què gaudia la CiU de Jordi Pujol des de feia 23 anys. En comptes d'assumir-ho, amb contrarietat però amb fair-play, es va llançar a una croada: havia sigut desposseït il·legítimament ja que havia encapçalat la llista més votada. En realitat el que havia passat estava d'acord amb l'Estatut i era bastant lògic, perquè la democràcia és alternança. Mas va deslegitimar el tripartit des del primer dia. Es negava a admetre que en tots els països seriosos la dreta i l'esquerra (amb els seus errors respectius) s'alternen en el govern.

En la reforma de l'Estatut, CiU no va parar d'exigir més autogovern. No s'ho devia creure gaire, perquè poc després va pactar amb Zapatero la rebaixa de l'Estatut aprovat al Parlament. Objectiu: trencar el tripartit i tornar al poder. Fins i tot va animar que ERC anés contra l'Estatut -cosa que va malmetre el respecte al text a Espanya- quan li va exigir que no hi hagués cap millora sobre el que havia pactat en la cèlebre cimera nocturna amb Zapatero.

Notícies relacionades

Amb l'Estatut semifracassat -per la campanya del PP, la covardia de Zapatero, el poc senydel Constitucional i també la desunió catalana- Mas va proclamar morta l'etapa autonòmica. La culpa principal (no única) era del PP, però quan va ser presidentel 2010 i durant 18 mesos no va dubtar a governar amb el suport d'Alicia Sánchez-Camacho i a aplicar una política econòmica més dretana que liberal (va suprimir l'impost de successions al mateix temps que aplicava retallades socials). Però quan Rajoy vaaconseguir majoria absoluta i Mas va comprovar que -al contrari que Aznar el 1996- el PP no necessitava CiU, es va transmutar de nacionalista a independentista. Aquí rau el gran engany. Instal·lat en el poder i amb influència econòmica en els mitjans ven a una part molt substancial de les classes mitjanes catalanes no tan sols que la independència dins de la UE és fàcil i possible sinó que els costos serien molt inferiors als avantatges. I un ampli sector de la ciutadania -irritat per la incomprensió de la dreta espanyola i confiat en la promesa d'un polític «d'ordre»- compra la independència sense dolor.

I un líder carismàtic necessita enemics. Primer ho van ser Maragall (avui absolt) per robar-li la presidència i Carod-Rovira per aliar-se amb el PSC sucursalista de Maragall Antoni Castells. Després el PP, però no el 2010 (quan l'Estatut) sinó el 2012, quan Rajoy no va necessitar ni tampoc va voler -greu error- negociar res. Ara la CUP, tot i que l'aventurisme no és del grup radical sinó de qui aposta per un pacte transcendent amb un partit assembleari. En aquesta carrera ha mostrat tanta seguretat en si mateix, i en el paper del partit pujolista, que pot ser resultat de l'autoengany sistemàtic i/o d'una elevada cara dura. Potser Mas -alumne d'Aula- es pensa que tot ho fa bé. Potser el troppo nacionalisme -sigui català, espanyol, francès o alemany- fa perdre sentit de la realitat. Però la Catalunya dels últims 15 anys no es pot entendre sense Artur Mas.