Al contraatac
Història d'un 'masicidi'
I es va desencadenar la ira. El final en directe d'una de les set vides d'Artur Mas, explicat en còmodes fascicles, ha desfermat la primera guerra civil independentista. La càmera del morbo enfoca ara a la batussa brutal de dues faccions enfrontades, els ganivets a la mà, destrossant-se en públic en nom d'una independència que cap dels dos clans, diguem-ho ja clarament, tenia com a prioritat. Però deixem el zoom per un moment i ordenem a la càmera que obri l'angle perquè entenguem exactament els motius d'una batalla que ve de molt més lluny del que creuen els seus aïrats protagonistes.
Perquè en realitat ja fa molts mesos que Mas va perdre el control del procés. Els dies abans del 9-N va aconseguir doblegar els crítics i va portar un innocu procés participatiu cap a un gran èxit social i un acte de reivindicació del dret a votar, que el va situar en el punt més alt de la seva carrera dins del procés: era el seu ascens. Però de seguida va començar la seva caiguda i va dilapidar l'autoritat guanyada amb una proposta de llista única feta sense consens i que no va trobar la unanimitat buscada. Va perdre el temps del procés al convocar fatalment el 27-S en ple calendari electoral espanyol i va començar a cavar la seva pròpia tomba quan, arrossegat pels seus propis prejudicis ideològics, es va confondre d'enemic al comparar Podem amb l'aznarisme, i es va arribar a creure que el principal obstacle en el seu camí era la irrupció d'una nova esquerra que en realitat defensava un dret a decidir semblant al que ell mateix defensava i sense la qual no hi havia, no hi ha, suficient massa crítica, li agradi o no.
Odiar i ser odiat
És cert, Mas ha sigut molt odiat per aquesta esquerra, i injustament odiat, perquè els mateixos que li retreien amb raó la seva passivitat davant la corrupció escandalosa del seu partit no han tingut el valor de reconèixer-li els seus mèrits, com és haver empès el procés fins i tot contra el seu propi establishment. Mas ha sigut odiat, sí, però ell també ha odiat, i molt, com es va veure en la seva última trista roda de premsa, en la qual, pres d'una ràbia inusual en algú que ostenta el seu càrrec, va fer un atac indiscriminat a una CUP a la qual ell mateix havia fet concessions impensables. I és que Mas, al final, no ha pogut acceptar que el país virava cap a la independència a la mateixa velocitat que ho feia cap a l'esquerra, i la seva última compareixença és la síntesi d'aquesta incomprensió: la seva ira l'envia a un extrem i cedeix definitivament el centre del tauler. No, el masicidi no és obra de la CUP com pretén la seva legió de fidels, sinó d'ell mateix. Paradoxalment, Mas s'ha entestat a donar la raó a la caverna de Madrid, que s'ha passat anys repetint que el procés era Mas, i ha perdut l'oportunitat de desmentir aquesta fal·làcia i fer un gest de grandesa. Per això l'assassí de Mas no és cap altre que ell mateix.
