Anar al contingut

El radar

Periodisme i ciutadà

Joan Cañete Bayle

Tradicionalment, els periodistes depeníem sobretot de l'olfacte professional, una mena de sisè sentit que ens deia si una cosa era notícia, si aquesta cosa resultaria interessant per als nostres lectors i si funcionaria. Una vegada publicat (o emès), diferents mètriques ens indicaven si l'havíem encertat. N'hi havia de relativament quantitatives (l'audiència, els exemplars venuts…) i de relativament qualitatives: l'impacte social i mediàtic, el feed back dels sectors afectats. I, és clar, la reacció dels lectors. Aquí, les cartes sempre han sigut una bona forma d'ensumar com ho fèiem.

Ara, el format digital ens dóna a l'instant tot tipus de mètriques quantitatives amb un nivell de detall que sol impressionar -de vegades fins i tot aclaparar- els periodistes formats en l'olfacte, una mena de síndrome de Google Analytics. Al mateix temps, les diferents xarxes socials permeten un feed back amb els lectors (ara se'ls anomena usuaris) que és realment molt veloç i alhora qualitatiu (què es diu) i quantitatiu (quantes vegades es comparteix). Moltes decisions individuals dels periodistes i col·lectives de les redaccions que abans es deixaven a l'atzar d'un olfacte més o menys bregat i il·lustrat, es prenen ara a partir d'aquestes mètriques.

A Entre Tots, l'olfacte (en aquest cas, l'oïda amb què escoltem la conversa pública) dictamina que el 2015 ha sigut sobretot un any polític, com no podia ser d'una altra manera en un curs en què hi ha hagut quatre eleccions. S'ha parlat molt d'independència, bipartidisme, corrupció, de nova i de vella política, d'il·lusió de canvi, de por a aquest canvi, de ruptura i de reforma. L'olfacte/oïda també ens diu que hem parlat molt de França, de terrorisme i de l'islam i els efectes de la guerra. Ha sigut un any més amb l'ells i el nosaltres com a eix de la conversa pública, ja fos per analitzar el Govern de Syriza a Grècia o per comentar aquella recuperació en què no gaires creuen. Res original revela la nostra oïda: al capdavall aquests són els grans temes del moment.

I no obstant, les mètriques pures i dures ens dibuixen un altre escenari. Les cartes més llegides i compartides de l'any no són polítiques, sinó denúncies. La carta més llegida és la que va firmar Huda Bourrouhou, una noia de 18 anys estudiant de Ciències Polítiques, que va denunciar que ella i dues amigues van patir una agressió al metro perquè una d'elles portava hijab. La desena carta més llegida la va escriure Ariadna Morales, estudiant de Periodisme de Mataró, que descrivia la cruesa amb què un vagó sencer li feia el buit a un home amb aspecte de musulmà després de la massacre del 13 de novembre a París. Fins a vuit de les deu cartes més llegides són denúncies, com per exemple la de Rosó Castellsagués, que es va veure obligada a pagar una entrada per a la seva criatura de 10 mesos al Camp Nou, o la de Ricard Galceran, a qui van prohibir explicar a uns amics els secrets del parc Güell perquè, li van dir, això només ho poden fer els guies oficials.

El testimoni de Ricard Galceran va donar lloc a diverses informacions d'aquest diari i a una tempesta d'indignació ciutadana. Va passar el mateix amb els de Huda BourrouhouAriadna Morales i altres denúncies que es van convertir en notícia després de rebre-les a Entre Tots. És significatiu que les cartes més llegides no siguin opinions sobre els grans assumptes, sinó testimonis de com aquests afecten les nostres vides i les denúncies. Tots dos gèneres tenen en comú que plantegen la desigual relació entre el ciutadà per un costat i les institucions, les empreses i els nostres prejudicis com a societat per l'altre. Un combat en què el periodisme ha de posicionar-se sempre amb el ciutadà.