Al contraatac

2
Es llegeix en minuts
Aspecte de la pista d’atletisme coberta de Sabadell, amb els assemblearis de la CUP, aquest diumenge.

Aspecte de la pista d’atletisme coberta de Sabadell, amb els assemblearis de la CUP, aquest diumenge. / JOAN CORTADELLAS

En un país on es glorifica la victòria, l'empat és l'últim romanticisme. En un procés on s'abusa del verb guanyar precisament per la por de perdre, l'empat de l'assemblea de la CUP és l'última cura d'humilitat. L'empat és una síntesi perfecta de la naturalesa d'aquest procés, meitat sobiranista i meitat social, incapaç de decantar-se a qualsevol dels dos costats, que demostra que el procés no avançarà si un dels dos pesa més que l'altre.

L'empat és el triomf de la complexitat i un càstig al hooliganisme, tant dels que somien Mas linxat com dels que el creuen sant, i és el certificat de defunció dels que ens volen fer creure que és possible independitzar-se sense ideologia. Paradoxalment, l'empat és també un càstig a la mateixa CUP per haver delegat la seva gran decisió en una assemblea que sembla haver-li dit que no li tocava fer-ho, i és un just càstig a l'escandalosa inoperància de JxS, que ha deixat que tota la iniciativa política se la quedi el seu competidor polític.

L'empat demostra que els atacs indiscriminats que rep una CUP sense suports mediàtics són estèrils perquè la culpa essencial del bloqueig actual no té a veure amb els que van treure 10 escons sinó amb els que en van treure 62, que segueixen paralitzats i autoenganyant-se amb el que en realitat va succeir el 27-S. L'empat és l'última passada per la paella d'Artur Mas, deixat coure agònicament a foc lent i en la seva pròpia salsa, evaporant-se davant de tothom el seu capital polític, per haver anteposat la seva pròpia supervivència a la del procés mateix.

Democràcia pura

L'empat no és com s'ha escrit amb apriorismes del vell món cap ridícul ni tampoc una demostració de la inoperància de l'assemblearisme sinó justament el contrari: és un homenatge involuntari a la democràcia pura, on justament passen coses imprevisibles però perfectament possibles.

Notícies relacionades

L'empat és la certificació que alguna cosa profunda ha canviat en la societat catalana: al despatx de Millet ningú empatava amb ningú perquè les ordres s'executaven per golejada. Cert, aquest empat és incòmode, caòtic i desconcertant però és molt menys improbable del que se'ns ha fet creure pels que en realitat mai han assimilat un resultat: les teories de la conspiració van quedar reduïdes a res amb la publicació transparent de les actes de l'assemblea.

L'empat és la constatació que el temps és la variable diabòlica del procésque sempre troba una setmana o un mes més per ajornar o dilatar la pròxima data històrica, que al final es veu superada per la següent. I l'empat obliga observadors que somiem amb titulars simplificadors a sortir del tot blanc o negre: va sortir gris. ¿No demanàvem una societat diferent? Aquí tenim la seva primera mostra: l'empat.