La ironia de les urnes

Els 25.349.824 vots que es van dipositar a Espanya diumenge semblen en realitat obra d'una ment perversa plena de sadisme i sentit de l'humor. I és que en aquest 20-D que hem començat a llegir per fascicles, hi ha molts missatges que semblen escrits amb una riallada dedicada especialment als llestos que creien en la seva visió simplista de la realitat.

És una ironia que els dos grans partits defensors de la unitat sacrosanta perdin la seva hegemonia precisament per culpa de l'avanç del secessionisme als territoris infidels, i és un acudit històric que si Catalunya fos independent els resultats oferirien avui a l'Espanya resultant una perfecta governabilitat: quin fi càstig als que acusen el sobiranisme d'inestabilitat. És una ironia que els dos partits catalans que diuen que ja han desconnectat es vegin obligats a jugar per activa o per passiva un paper en l'Estat del qual volen independitzar-se i a les eleccions del qual encara no sabem per què s'hi presentaven: fi càstig a la inconsistència.

És una ironia que després de ser inflats per milers d'hores de televisió i desenes d'enquestes, el globus de Ciutadans s'hagi punxat de cop amb l'agulla de la realitat dels seus 40 pobres escons, que l'envien a la irrellevància més cruel: fi càstig als que fabriquen monstres de laboratori. És una ironia perfecta que els dos primers partits d'Espanya siguin els cuers a Catalunya: fi càstig als que encara no s'han assabentat del que passa. És una ironia que el destí hagi obligat el PSOE a exercir el seu propi dret a morir entre el suïcidi de la gran coalició i el suïcidi del pacte d'esquerres que l'obligaria a acceptar el referèndum que nega: fi càstig a la seva infinita capacitat d'autodestruir-se.

Tacticisme i sectarisme

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

És una ironia que el 20-D a Catalunya hagi obligat el president en funcions a retrocedir una altra vegada fins al dret a decidir i a sumar de sobte els seus vots als de Podem, als quals fa poques setmanes comparava amb Aznar, és a dir, amb el diable: fi càstig al tacticisme i a aquest #tenimpressa que solament serveix per anar més a poc a poc. És una ironia que a Catalunya hagi guanyat les eleccions el partit que tenien per enemic els independentistes hiperventilats, que quatre eleccions després descobreixen que sense el colauisme el procés no té massa crítica suficient: fi càstig al sectarisme.

I és una meravellosa ironia que el monumental sudoku del 20-D només tingui una solució, clara i diàfana, posada davant dels morros de tots, anomenada referèndum, que desbloqueja alhora la governabilitat allà i el procés aquí: fi, finíssim càstig als que encara creuen que votar és perillós o inconvenient. Espanya descobreix de cop la cultura del pacte, això sí, sarcàsticament. Un dia s'explicarà que tot va començar amb unes urnes plenes d'ironia.