No som país per a joves
La Gran Recessió ens ha recordat, amb tota la cruesa, que no som un país per als joves: les dades sobre la pobresa infantil (28,8 % l’any 2014), el fracàs escolar (21,5%) i l’abandonament prematur del sistema educatiu (22,2%), l’atur juvenil (33,4 %, afectant especialment als menys formats amb un 48,8%) l i la precarietat laboral (40,5% de contractes temporals), la tardana edat d’emancipació dels joves (24,4 anys) o les taxes de fecunditat de les parelles (1,37, amb una edat mitjana del primer fill als 30,4 anys), configuren un panorama inquietant sobre el nostre futur, tant en termes econòmics com en la seva dimensió i social que no resisteixen cap comparació amb els millors països del nostre entorn. Una demografia de país decadent, un estancament de la mobilitat social ascendent, una emigració dels joves preparats, tants joves sense perspectives… anuncien un no-futur si no som capaços de donar la volta a l’actual realitat. I la demanda d’un Estat propi per a Catalunya hi té a veure, i molt, en tot plegat.
Certament toca recosir el país en molts sentits després d’aquests anys de crisi; la fractura social ha estat considerable i l’atur de llarga durada i l’increment de la pobresa en són exponents molts clars. Sembla que l’ascensor social que ha caracteritzat el model català de societat ha quedat tocat. Cal reparar, sens dubte, un Estat del Benestar colpit per l’ajustament fiscal que hem hagut d’afrontar durant aquests 6 darrers anys, però també toca activar un nou Estat del Benestar en el que la prioritat en les inversions en infància i joventut siguin principals i compartides, amb les llums llargues ben enfocades. I les possibilitats que té l’actual Catalunya autònoma, amb un enorme dèficit fiscal i sense el control de la politica de beques o la política laboral, per exemple, és limitada. Per això ens cal també l’Estat!
Però també ens cal un nou pacte social, és veritat, que també, i sobretot, ha de ser generacional. Un pacte per a fer possible donar la volta a una realitat tan allunyada del país decent que hem somiat.
Tenen raó aquells que diuen que en el cicle electoral que es tancarà aquest 20 de desembre, en el debat col·lectiu sobre les prioritats que tenim com a país, aquesta dimensió no ha estat present; ni tampoc segurament en el país nou que aspirem a construir am b l’Estat propi. Ens ho han recordat darrerament en Guillem Lopez-Casasnovas, en Xavier Martinez Celorrio, l’Anton Costas, en Pau Marie-Klose, en Ramon Aymerich o l’Àlex Font, per exemple.
I en canvi, probablement, aquest és l’enfocament que necessitem si volem garantir la prosperitat i la justícia a mig i llarg terminis. Durant els anys de construcció i expansió de l’Estat del Benestar hem sabut acostar-nos als països més avançats del nostre entorn en relació a les polítiques que donen seguretat i benestar a les persones més grans (vivenda pròpia, salut, pensions, dependència…). Totes les dades apunten que, en termes relatius, el risc de pobresa dels més grans de 65 anys és clarament inferior al risc de pobresa dels menors de 16 anys i que en aquests anys de crisi el més grans han resistit millor que els més joves. La xarxa de l’Estat del Benestar, sobretot a traves de les pensions publiques ens ho explica.
Ras i curt, ens toca posar l’accent i la prioritat amb algunes polítiques que no han tingut prou solidesa durant els anys de construcció de l’Estat del Benestar de la democràcia i l’autogovern i que ara, durant la crisi, ens han evidenciat que ni els infants ni els joves estaven prou ben protegits.
PRIORITATS IMPRESCINDIBLES
N’apuntem algunes, que no són totes les que ens convenen, però que són imprescindibles:
1. Fortes inversions en infància, amb la posta en marxa d’una prestació universal i suficient per a la criança dels fills, en la línia de les prestacions familiars de les que gaudeixen tots els països avançats del nostre entorn.
2. Ampliació del permís de maternitat i paternitat, per a promoure la corresponsabilitat dels homes en la criança dels fills.
3. Impuls a la reforma horària, per a racionalitzar els nostres estils de vida, guanyar en productivitat i alhora guanyar temps per a la família, la formació i la comunitat.
4. Inversions en l’educació i cura dels infants de 0-3 anys, que el Partit Popular ha liquidat en aquesta legislatura.
5. Universalització de l’educació fins els 18 anys.
6. Un nou model de beques realment inclusiu, que faciliti a tothom a accedir al sistema educatiu superior.
7. Impuls a la Formació Professional i Universitari Duals, adaptada a les necessitats de les persones i les empreses.
8. Promoure el retorn dels joves que han emigrat, amb facilitats per a trobar feina.
9. Impuls i reforçament als programes Erasmus, que faciliten la mobilitat dels joves catalans.
10. Una Garantia juvenil que efectivament funcioni, amb “primeres oportunitats“ de feina per als joves que han acabat els seus estudis i “noves oportunitats”per a formar-se per aquells que han abandonat el sistema educatiu.
Notícies relacionades11. Facilitar l’accés a la vivenda, revisant a fons la política operativa de la SAREB per garantir que l’accés a l’habitatge social dels joves.
Una agenda imprescindible, que toca abordar en qualsevol cas.
