Com curar el mal d'altura de l'equip

Diuen els alpinistes experts que quan s'afronta l'escalada d'una gran muntanya el més difícil de gestionar no és la pujada sinó tot el que passa després del cim: hi ha el perill que es pensi que el més difícil s'ha aconseguit a l'arribar a dalt quan, en realitat, queda encara un llarg descens, amb moltes menys forces i, el que és pitjor, amb un indesitjat excés de confiança.

El Barça va tornar a l'Everest del seu joc en el seu apoteòsic recital contra el Reial Madrid, que va continuar uns quants dies després davant el Roma, però de sobte sembla afectat d'un estrany mal d'altura, com si no estigués digerint bé el cim al qual ha aconseguit portar el seu propi futbol. Els primers símptomes es van entreveure a Mestalla, malgrat que va realitzar un magnífic primer temps, va transitar sense massa interès en el tràmit de Leverkusen i contra el Depor va punxar per fi amb tot mereixement, sense excuses que hi valguin.

Dissabte el Barça estava resolent el partit de manera una mica burocràtica, amb dos xuts forts llunyans de Messi i Rakitic, tan bons com inusuals, fins que es va deixar anar i el Depor va empatar a plaer i va estar a punt d'emportar-se els tres punts del Camp Nou. L'equip conjuntat i tens que havia meravellat el món molt pocs dies abans ha patit una sobtada distensió, exemplificada en tres empats seguits, que han anat empitjorant la qualitat del joc a cada nou partit.

La pregunta del milió és per què l'equip es mostra de sobte tan tou i una altra vegada tan previsible, com li succeïa sovint a principi de temporada. Hi ha algunes explicacions possibles: pesa molt l'absència de Neymar, al qual l'equip va trobar a faltar dissabte com si el que no hi estigués fos ni més ni menys que Messi, tot i una acumulació de lesions cada vegada més alarmant, encara en una fase de recuperació, que l'obliga a dosificar-se visiblement durant el partit.

Els tres empats han servit perquè algunes veus, en sintonia amb l'entrenador, demanin ara fitxatges, com si fossin la panacea i com si no tinguessin en compte que s'incorporen Arda Turan i Aleix Vidal d'aquí poques setmanes i que hi ha una cosa anomenada planter, a la qual es pot recórrer a pescar amb molta més convicció de la que molts creuen. No s'ha d'oblidar que el Barça ha arribat al zenit en plena plaga de lesions, inclosa la de Messi, i va ser llavors quan va tornar a embastar el joc amb l'exigència de ­sempre.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per això el diagnòstic del catarro que de sobte afecta el Barça té alguna causa necessàriament més profunda: el factor primordial, més que qualsevol absència o mal estat de forma, és l'autocontemplació en què ha entrat l'equip. Quan el Barça va arribar al cim al Bernabéu, més que preparar la baixada, va començar a fer-se selfies i a recrear-se en el seu moment de glòria.

El resultat ha sigut un excés de relaxació i un joc més especulatiu. De moment no és una malaltia greu, és només un mal d'altura que es resol amb més tensió i menys autobombo. La millor medicina no és fitxar sinó una cosa molt més barata: tornar a posar seny.