Claus de l'ecosistema blaugrana
Quan es corona el cim, sempre hi ha un breu instant per disfrutar del que s’ha aconseguit. El Barça es troba una altra vegada al cim del futbol, mirant cap avall amb satisfacció la resta del món, però ho fa amb el mateix estil que l’última vegada que va conquistar la cúspide, com si els anys no haguessin passat en va. Això, però, no impedeix que el culer de tota la vida, amb la seva proverbial desconfiança que encara no ha aconseguit mutar genèticament, trobi en aquesta felicitat actual l’enorme defecte que encara ens trobem en el mes de novembre, tement que tot aquesta felicitat es pugui esfumar més endavant.
No hi ha pessimisme que pugui amagar el moment dolç en què es troba l’equip, amb el trident tan harmònic, que un cop resolt l’assumpte burocràtic del marcador, és capaç de dedicar totes les seves energies a gestionar els assumptes que importen de debò, és a dir, que Messi marqui el seu gol, com es va veure a la segona part del partit contra la Reial Societat, convertida en un mer exercici per tenir content el rei de la tribu.
Estat de forma sublim
Aquest moment de pau en què es troba el barcelonisme, que sembla una anticipació d’una postal nadalenca, ha sigut impulsat per unes quantes victòries importants, especialment la del camp del seu etern rival, però evidentment no han sigut els punts sumats els que han generat aquesta eufòria.
La causa de tanta felicitat no és cap altra que el moment de joc, a punt de caramel, que recorda estats de forma sublims de fa quatre o cinc temporades. La prova que les victòries són menys decisives del que ens pensem és que l’any passat, malgrat guanyar amb brillantor el triplet, l’equip no fascinava com ho fa aquestes últimes setmanes, quan no es dirimeix cap títol. Sí, la gent vol guanyar, però sobretot vol enamorar-se i vibrar amb un joc que reconegui i pugui exhibir amb orgull. No és, doncs, cap casualitat que l’èxtasi s’hagi assolit justament quan el Barça ha sigut més reconeixible i clàssic.
Sense comptes pendents
Tampoc no és cap casualitat que justament ara Luis Enrique aparegui somrient i destensat, potser perquè ja ningú li podrà retreure que, a més a més de guanyar, està aconseguint, ara sí, un joc sublim: fins i tot apareix ja en les conferències de premsa sense cap rastre dels seus habituals comptes pendents amb els periodistes. I tampoc és casualitat que aquest moment de màxima estabilitat arribi quan el club comença a tancar fronts oberts, com la sanció de la FIFA, i comença a recollir els fruits de la gestió pacífica de Bartomeu, que a diferència del seu predecessor, creu fermament que la discreció acaba donant sempre més bons rèdits que la venjança i l’agitació.
Notícies relacionadesUn club estabilitzat i gestionat silenciosament, un equip entrenat sense trencar mai amb el model marcat en el seu ADN, uns jugadors que creuen sense fissures en el seu propi estil: aquestes són les claus d’un ecosistema pensat per satisfer els seus jugadors i el públic que els contempla amb el pitet, com en els vells temps. Si jo jugo feliç, tu veus el futbol feliç, aquesta és la fórmula clàssica blaugrana, tan senzilla i alhora tan complicada.
Però és ara quan s’ha de recordar quines són les claus perquè aquest ecosistema únic al món funcioni i sigui estable. Perquè és en la derrota quan a molts se’ls oblida qui som i d’on venim, i comencen a claudicar dels principis en nom del marcador. Visca el nostre ADN, en la salut d’avui, però també en la malaltia de demà.
