4
Es llegeix en minuts

Els ‘Sad Puppies’ i els ‘Rabid Puppies’ són un grup d’autors i lectors de ciència ficció nord-americans que, des de fa un parell d’anys, es dediquen a boicotejar els Premis Hugo, dels més importants del gènere. Segons diuen, els premis ja no valoren la qualitat de les obres, sinó que s’han venut a la ‘correcció política’.

Per correcció política entenen, per una banda, visibilitzar trames que escapen dels patrons dels que ells consideren l’essència de la ciència ficció, marcada pel gènere dels serials espacials (‘space operas’), basats en el conflicte intergalàctic, les aventures i les trames d’amor cavalleresc. Per l’altre, premiar amb més freqüència el treball de dones o homes no blancs, no heterosexuals o no anglosaxons. És el cas del xinès Liu Cixin, guanyador del premi a la millor novel·la aquest any per ‘El problema dels tres cossos’ i un dels autors de ciència ficció més rellevants del seu país.

L’acusació de pretendre que la cultura es basi en la difusió d'obres en les quals la correcció política és més important que la qualitat és una crítica freqüent a les persones que qüestionen la representació de dones i homes a cada pel·lícula, sèrie de televisió, videojoc o còmic que cau a les seves mans. La necessitat d’introduir noves visions i de qüestionar els rols que veiem representats en ells es menysprea, encara més, pel fet que aquest tipus de cultura s’associa “a l’entreteniment”, que utilitzem per evadir-nos, relaxar-nos o no pensar.

Una de les raons per les quals diferents violències contra la dona es perpetuen a la nostra societat és perquè els estereotips i els valors que les cimenten segueixen difonent-se a través de la cultura. I, en molts casos, ni tan sols ens n’adonem. Quan ho fem, les escenes de violència absolutament gratuïtes, els personatges misògins o la irrellevància dels personatges femenins és assumida amb un “si la societat és masclista, és normal que l'obra també ho sigui”. És igual que sigui la sèrie de TV3 ‘Merlí’ com un videojoc protagonitzat per Lara Croft.

Que una societat tracti malament un grup de persones no significa que ni el creador ni el públic pensin que és correcte tractar-les així. La professora i les estudiants de ‘El somriure de Mona Lisa’ o les mestresses de casa i les treballadores domèstiques negres de ‘Criades i senyores’ són representades en aquestes dues pel·lícules amb una profunditat que dista molt de la concepció que tenia de les dones blanques i negres la societat estatunidenca dels cinquanta i seixanta.

N’hi ha prou en mirar pel·lícules com ‘Blade Runner’ o ‘La guerra de les galàxies’ per veure que, en societats futures o suposadament més avançades, el paper de les dones és igual d’irrellevant que el desenvolupat en films sobre èpoques pretèrites. Tot i que se suposa que, a mesura que passa el temps, més avancem en igualtat, ningú s’ha queixat del poc realisme dels films de Ridley Scott i George Lucas. És més, hi ha hagut una pel·lícula ambientada en un futur apocalíptic, ‘Mad Max: Fúria a la carretera’, que ha rebut crítiques per presentar el personatge femení d’Imperator Furiosa més capaç i rellevant per a la trama que en Max mateix.

Tot això no vol dir que desterrem de la cultura als misògins o que no puguem representar violència contra les dones. La clau és com ho fem. Podem presentar aquesta violència com un succés que es produeix i que no té efectes en el desenvolupament de la història perquè el punt de vista de la víctima és irrellevant. I donar un toc de glamur i romanticisme a personatges amb una relació amb les dones típica d’un dolent de la sèrie ‘Ments criminals’, com és el cas dels protagonistes de ‘Cinquanta ombres d’en Grey’ o ‘Crepuscle’.

O podem optar per trames com les de la sèrie ‘The Walking Dead’, on els maltractadors són percebuts com individus que perjudiquen la unitat del grup i són castigats per això. Les dones maltractades, un cop alliberades dels seus agressors, passen a ser elements actius de la comunitat.

Notícies relacionades

Tenim dret a gaudir dels productes d’oci, sí, però també hem de ser conscients de com els valorem, com ens relacionem amb els personatges i com ens influeixen. Si només fos entreteniment, ni els Sad ni els Rabid Puppies s’haguessin pres tantes molèsties per boicotejar els premis. Com tampoc els instigadors del moviment ‘Gamergate’ s’haguessin dedicat amb tant d’esforç a assetjar desenvolupadores de videojocs i blocaires que, com Anita Sarkeesian, denuncien la representació femenina en aquests productes. Tot, un cop més, sota el pretext de preservar de visions intruses les essències i l’ètica del gènere.

En el fons, el que està en joc és el monopoli de la representació de realitats, ficcions i relacions humanes.