Petit observatori

Raimon, un temps i un país

1
Es llegeix en minuts

Finalment, el cantant Raimon ha rebut una alta distinció per part del govern del País Valencià. El gest de reconeixement s'ha fet esperar molts anys, però estalviem-nos els retrets. Raimon ja és, oficialment, una figura destacada i honorable -digna de ser honorada, per tant- per la seva terra. (Sigui dit de passada: sembla que per ser honorable ja s'han d'haver viscut bastants anys. Hi ha homes i dones que mereixen ser honorats en plena joventut, però deixem enrere aquest incís.)

Quan vaig conèixer en Raimon ell només havia escrit dues cançons. Els barcelonins que havíem iniciat Els Setze Jutges el vam anar a veure i en una taverna valenciana ens va cantar, acompanyant-se amb una guitarra, les dues cançons que havia escrit. Li vam dir que n'havia de tenir una altra, almenys, per poder fer un disc. La va compondre. I a partir d'aquí no cal que expliqui com el noi de Xàtiva es va convertir en un fenomen d'abast social.

Raimon i Lluís Llach, tan diferents, van ser dos motors molt potents, capaços de mobilitzar uns sentiments d'esperança en la llibertat d'expressió política. Dos altaveus complementaris.

Amb el temps, Raimon ha posat música a textos literaris d'autors clàssics, i penso que és just recordar la col·laboració que va obtenir d'un músic molt sensible, Enric Gispert. Possiblement, si s'hagués de triar la millor cançó interpretada per Raimon es citaria Veles e vents, bellíssima cançó basada en un text d'Ausiàs Marc.

Notícies relacionades

Menys lírica però molt significativa, jo triaria una cançó escrita ja fa anys que diu això: «D'un temps que ja és el nostre, d'un país que ja anem fent, cante les esperances i plore la poca fe...»

Escoltades avui, aquestes paraules adquireixen una dimensió enfortida i estimulant. Sí, aquest temps és el nostre, el temps de les esperances, el temps d'arraconar la poca fe. No és una cançó de bressol ni una cançó heroica. És una cançó per a la maduresa d'un temps i d'un país.

Temes:

Raimon Música