Perplexitat

Potser perquè hem entrat en la dimensió desconeguda és inevitable que un observador no hooligan senti davant la realitat actual de Catalunya un sentiment dominant: una absoluta i incommensurable perplexitat. Perplexitat perquè aquest procés que havia de ser impecable i mesurat s'hagi tornat precipitat, amb projectes de declaracions d'independència innòcues, redactades a cuita-corrents i que devaluen les que un dia es podrien fer seriosament. Perplexitat perquè, de sobte, com per art d'encantament, de la boca d'Artur Mas surten expressions com «justícia social» o «renda d'inserció mínima», i perplexitat perquè l'ideari liberal del 2010 hagi derivat en un programa que gairebé firmaria la CUP punt per punt. Perplexitat perquè aquesta CUP, que té a la seva mà l'oportunitat de fer real una gran part del seu somni anticapitalista amb un candidat que està disposat a acceptar qualsevol cosa, hi renunciï paradoxalment només perquè el candidat no és del seu gust, malgrat que és aquest candidat el que diu que aplicaria moltes de les mesures per les quals la CUP fa tants anys que lluita.

Junqueras, de perfil

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Perplexitat perquè Catalunya s'hagi convertit de sobte en el primer país civilitzat del món amb un Parlament sense cap partit de centredreta, tots virats als extrems, deixant així milers de votants orfes i sense partit. Perplexitat perquè ens tractin de tontos els que afirmen que el que és important no és el qui: uns perquè anteposen la investidura del seu líder al procés que declaren tan transcendent, altres perquè prefereixen dir no al qui abans que cristal·litzar el seu què, el seu com i el seu quan. Perplexitat perquè Oriol Junqueras es posi justament ara de perfil, com si la disputa entre CDC i la CUP no anés amb ell. Perplexitat perquè la CUP sigui tractada ara de cínica, immadura i irresponsable pels mateixos que abans celebraven les seves abraçades, en aquesta vara de mesurar que consisteix a elogiar els rivals només en funció de la seva més gran o més petita proximitat al líder de torn.

Perplexitat perquè Mas hagi perdut aquests dies una altra oportunitat d'aplicar la seva doctrina segons la qual només s'han d'assumir responsabilitats quan hi ha una sentència judicial ferma: el seu en un altre temps home de confiança Xavier Crespo va ser condemnat aquesta setmana i ni tan sols el seu desig d'acontentar la CUP ha servit per sentir-li ni una autocrítica. Perplexitat perquè en la carrera pel 20-D les eleccions espanyoles s'hagin convertit en unes simples autonòmiques catalanes en què Pedro Sánchez acusa un Parlament democràtic de «tirania», en la seva particular carrera amb Rajoy per veure qui arriba abans a la meta de la sobreactuació impostada en contra del procés. Perplexitat al comprovar que, moltes manifestacions i eleccions després, el procés ha canviat moltes menys coses de les que crèiem.