Els límits de l'article 155

Com que no s'ha aplicat mai, i el seu contingut no és gaire precís, qualsevol interpretació del que permet fer l'ar­ticle 155 de la Constitució és una ­mica agosarada. Jo aquí proposo la meva, conscient que hi ha juristes que tenen un altre punt de vista. Com que discrepo d'alguns constitucionalistes prestigiosos, qui tingui l'amabilitat de llegir aquest text ha de fer-ho amb tot l'escepticisme del món. La meva idea és determinar allò que no pot fer mai l'article 155, i precisar allò que ara, amb el Congrés i el Senat dissolts, resultaria factible des del punt de vista ju­rídic.

Alguns mitjans de comunicació donen a entendre que amb l'article 155 es pot «suspendre» l'autonomia, i em sembla que s'equivoquen. Cal començar per assumir que el precepte constitucional permet una intervenció externa, del Govern central, en el funcionament ordinari de les comunitats autònomes. Ara bé, la intervenció de què es tracti la determina el Senat: aprova una resolució per majoria absoluta, que inclou «les mesures necessàries» per tal que es compleixin les obligacions derivades de la Constitució i les lleis, o es protegeixi l'interès general que es pugui haver vist perjudicat greument. És el que diu l'article 155 al final del paràgraf 1. Aquestes mesures són les que podrà adoptar el Govern central. Però una cosa és «adoptar» una resolució amb l'autorització del Senat i l'altra «executar-la»; això darrer és el que pot fer el Govern central, en el marc d'allò que li permet l'apartat 2 de l'article 155. I el que li permet és «donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats autònomes». Ni més, ni menys.

La interpretació dels preceptes constitucionals està sotmesa a algunes pautes. Quan es tracta de drets, i l'autonomia és un dret en els termes de l'article 2, cal buscar sempre el sentit que menys perjudica l'exercici del dret de què es tracti. I cal que sigui la mínima indispensable pel que fa a l'expressió de la voluntat popular en les institucions que tenen una base democràtica. La tenen directament el Parlament de Catalunya, i indirectament les autoritats que la cambra catalana elegeix o investeix. Això és el que comporta viure en un Estat social i democràtic de dret com el que estableix l'article 1.1. El que inclou l'article 155.2 és una intervenció en l'organització de les Comunitats autònomes, que permeti situar temporalment sota la dependència jeràrquica del Govern central les autoritats autonòmiques. Si aquestes no actuessin d'acord amb les instruccions de l'Executiu espanyol, haurien d'assumir les responsabilitats jurídiques que estan prèviament establertes al Codi penal. Però una cosa és donar instruccions a les autoritats, i una altra privar-les totalment de les atribucions que tenen derivades de la Constitució i de l'Estatut d'autonomia. No crec que es pugui, doncs, ni dissoldre el Parlament, ni substituir una autoritat autonòmica per una altra designada pel Govern central. Si fa això, crec que desborda clarament la Constitució.

L'article 155 no pot ser un xec en blanc perquè el Govern central pugui fer tot allò que cregui adient per restablir la vigència de la Constitució. I, de la mateixa manera que l'article 155 no es pot estirar fins a l'infinit, tampoc en les actuals condicions es pot posar en marxa tot el que comporta l'article que aquí es comenta.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

S'han dissolt el Congrés de Diputats i el Senat. Aquesta circumstància no impedeix que el Govern central pugui fer el primer pas dels que preveu l'article 155.1. És a dir, pot adreçar-se al president de la comunitat autònoma amb requeriments destinats a restablir el compliment de l'ordre jurídic o a aturar comportaments que lesionen greument l'interès general. Aquests requeriments poden afectar el mateix president autonòmic, o una altra persona, però en tot cas ell n'és el destinatari primer. Si allò que el Govern central demana no es compleix, llavors, i només després d'aquesta primera gestió infructuosa, el Govern central planteja al Senat una proposta de resolució.

I aquí ve el problema. Amb la cambra dissolta, queda la Diputació permanent del Senat. Però la Diputació permanent només té, segons l'article 78.2, la tasca genèrica de «vetllar» pels poders del Senat quan no es troba reunit, com és el cas. Aquest precepte, quan vol concretar les atribucions de les cambres que poden ser exercides per la Diputació permanent, es limita als articles 86 i 116; el 155 no hi apareix per enlloc. La Constitució, amb l'article 155, ha posat en mans del Govern central una eina molt delicada. En l'ús limitat, que al meu parer és l'únic possible, podria fer més mal que bé, des del punt de vista polític. Si es pren com un xec en blanc, llavors encara anirem pitjor. Catedràtic de Dret Constitucional (UB)