Al contraatac
El gran nus
Catalunya viu avui pendent d'una intersecció diabòlica: el punt exacte on es troben la corrupció i el procés. Dos assumptes que no haurien de tenir res a veure i que no obstant estan avui entrellaçats en un nus formidable i ja molt difícilment desenredable. Davant aquest monumental cabdell on s'enreden el 3% i la semiDUI de dimarts passat, els ferraris de Jordi Pujol jr i la desobediència al TC, s'hi atrinxeren dos bàndols, que en realitat fan una cosa molt semblant: usar el procés per als seus fins. A un costat hi ha els que sobreactuen i fins i tot sobreregistren amb l'objectiu d'associar les lletges capses de cartró evacuades de matinada amb el sobiranisme, per així poder criminalitzar-lo. I a l'altre costat, els que pretenen «impecables» uns concursos que a mesura que passen les hores, amb caixes fortes o sense, s'assemblen més a un tripijoc entre amics d'un país bananer que a aquest ideal promès de república impol·luta.
A un costat, els que volen convertir dos milions de votants i exemplars manifestants en còmplices, per no dir en ideòlegs, d'una Catalunya corrupta i plena de brutícia per tacar un moviment popular, cívic i pacífic. A l'altre, els que usen aquests mateixos dos milions com a escuts humans per evitar responsabilitat política derivada de l'actuació cada vegada més lletja dels seus amics o companys de partit. A un costat, haver sigut registrat a Catalunya és avui sinònim d'haver sigut jutjat i condemnat. A l'altre, estar perseguit per la justícia és gairebé signe de distinció política, per no dir d'heroisme. I així s'enreden a Catalunya, com un nus gordià, els episodis del procés amb els de la porqueria local: com més corre un, més velocitat imprimeix l'altre, en una acceleració de la història en viu i en directe.
Un camp de mines
En aquesta escalada, s'haurà de separar molt bé el gra de la palla, la veritat de la impostura, i caldrà filar molt i molt prim. Perquè la Catalunya política és avui un camp de mines on l'únic guanyador és el laboratori estatal que va aconseguir la incontestable victòria de vincular el procés amb la corrupció, creant la ficció que un és causa de l'altra. S'ha de ser molt ingenu, o molt cínic, per no veure la coincidència entre el big bang de la Diada del 2012 i l'inici de les hostilitats judicials. Com s'ha de ser molt creient, o molt cínic, per no adonar-se de les penques amb què alguns usen la pàtria per tapar comissions: la paradoxa és que els que usen el procésper amagar-se i no assumir responsabilitats en realitat estan fent el joc als que han aconseguit associar-lo a la porqueria. De moment el partit el guanyen de carrer els autors d'aquest gran i pervers nus. El que no sabem encara és què pensen els milions de persones que observen atònits com es fan nusos amb les seves idees.
