Anàlisi
Una crònica que s'escriu al revés
Només els equips amb una forta personalitat són capaços de crear la seva pròpia mitologia. Encara que sembli mentida, això és el que ha aconseguit Paco Jémez amb el Rayo Vallecano, un club amb un pressupost ridícul de poc més de 20 milions d'euros, prova que els diners, també en el futbol, són molt menys importants del que ens pensem.
És cert, el projecte elaborat de Jémez no li va arribar per obtenir algun punt al Camp Nou, com recorden amb oportunisme els que ens volen fer creure que l'única cosa que es dirimeix en un xoc tan desigual com un Barça-Rayo és un vulgar i previsible marcador. És cert, el Rayo no es va emportar cap botí tangible, com per cert la gairebé totalitat d'equips que visiten el camp blaugrana, i que passen per allà sense merèixer una sola nota al peu de pàgina de la crònica del partit. En canvi, el que sí que va aconseguir Paco Jémez dissabte al vespre va ser explicar-nos que té una idea molt concreta i que està disposat a morir amb ella.
Fidel a una idea
El partit del Rayo va ser per moments d'una ingenuïtat sorprenent, plantejant un intercanvi de cops impossible del qual inevitablement en sortiria mort, però, posats a morir igualment, va portar el partit on va voler, per almenys conquistar la pilota i una cosa tan preuada com és el ple domini del joc. A la segona part, hi va haver moments en què l'onze vallecà va sotmetre literalment el Barça a la seva pròpia àrea.
El Rayo Vallecano era conscient que ja havia perdut el partit des del primer minut, però volia almenys sortir del Camp Nou amb la sensació d'haver sigut fidel a si mateix. L'equip de Jémez hauria pogut encaixar fàcilment 8 gols, i al mateix temps hauria pogut marcar sense despentinar-se almenys 4 més, perquè va aconseguir encaminar l'enfrontament en aquell punt que fascina els aficionats i irrita els entrenadors de pa sucat amb oli.
De fet, Jémez va aconseguir una cosa inaudita, que la crònica del partit, per una vegada, s'hagi d'escriure al revés: a partir del Rayo i no del Bar-
Notícies relacionadesça. Un relat invertit que ha d'explicar com un únic i meravellós jugador va tombar tot un conjunt. El Barça s'agafa avui a Neymar exactament de la mateixa manera que s'agafava a Messi: el jugador brasiler ha fet aquest pas endavant que negava el seu entrenador, i juntament amb la progressió espectacular de Sergi Roberto, és l'únic bon senyal que dóna l'equip en aquesta travessia del desert en què s'ha convertit la lesió de Messi.
Dissabte va quedar clar que el marcador és un assumpte que l'equip de Luis Enrique domina a la perfecció, però cada vegada més a expenses d'un joc esfilagarsat que ha passat de dependre d'una individualitat (Messi) a una altra (Neymar). D'estrella a estrella i tiro perquè em toca. Entremig, un centre del camp descosit, una defensa desestabilitzada i una davantera que es connecta tan sols puntualment, com si el cordó umbilical que la uneix a la resta de l'equip fos cada vegada més prim. La crònica del futbol, ara com ara, l'escriuen d'altres.
