Desfilada de zombis

Trenta-un dies: la distància exacta que tenen el sobiranisme i la hispanitat per comparar-se cada any a Catalunya. Un mes i un dia que serveixen per a una mica més que per calibrar la distància sideral de massa crítica que avui els separa. Mentre uns mouen milions de persones amb la facilitat i l'agilitat d'un macroesdeveniment, els altres tenen terribles dificultats per arribar a xifres paupèrrimes de quatre dígits. Aquest any, el panorama de la plaça de Catalunya era grotescament desangelat, i si no arriba a ser per les banderes ni tan sols hauríem sabut si allò era una manifestació o una vaga aglomeració de turistes donant menjar als coloms. En una ciutat capaç d'acollir setmanalment esdeveniments multitudinaris, és gairebé una gesta aconseguir un nombre tan paupèrrim de manifestants.

I és que la quantitat irrisòria de manifestants del 12-O a Barcelona seria en si mateixa la notícia si no fos per la qualitat dels seus símbols, tan carpetovetònics que semblaven trets expressament per a una desfilada de disfresses. Els quatre símbols feixistes exhibits, més que fer por, com pretén un cert independentisme que tendeix a victimitzar-se, feien riure i expliquen molt bé l'arraconament en què es troba la trista ultradreta catalana. Que a la festa s'hi sumés Albiol, amb el seu fracàs electoral al sarró, confirma fins a quin punt aquesta celebració és ara un pur exercici de marginalitat. El que  és noticiable no són els que hi eren, sinó els que no hi van anar. No els que eren allà com zombis sinó els que es van quedar a casa perquè s'avergonyeixen de la fauna.

Un assumpte de friquis

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

El carnaval hispànic de dilluns a Barcelona va posar de manifest el viatge invers que han fet l'independentisme, de la marginalitat a la centralitat, i la hispanitat, que ha anat del mainstream a l'ostracisme més caspós. La defensa pública de la unitat d'Espanya a Catalunya sembla avui un assumpte de friquis, com demostren iniciatives com Societat Civil amb els seus anuncis pagats no se sap per qui, els seus articulistes de pa sucat amb oli escrivint al dictat del partit i el seu president havent de dimitir, enxampat amb les mans a la massa de les injúries, que engrandeixen la sensació que l'espanyolisme, avui, no té qui li escrigui.

Aquesta hispanitat té seriosos problemes per treure's de sobre els dos fantasmes que la persegueixen: el franquisme, que alguns encara no han condemnat, i el racisme, com recordava Ada Colau en la seva menció del genocidi indígena. Amb aquesta motxilla sinistra potser és més fàcil entendre per què un moviment que té encara una massa important de votants, independentment que ja no siguin majoria, té tan pocs feligresos al carrer. Però, compte, perquè hi ha qui creu que no existeix només perquè no ho veu. Caldrà recordar que en política el sentit de la vista és el més intranscendent.