Tenir cura després d'haver guanyat
Els resultats de les llistes favorables al Sí a les eleccions plebiscitàries del passat 27 de setembre han estat rotunds i històrics; en un context de massiva participació s’han trencat rècords i tòpics sobre l’abstenció, hem patit una enorme pressió mediàtica dels mitjans audiovisuals d’àmbit estatal contra la idea de la independència, s’han mobilitzat tots els “poders fàctics” i de manera escandalosa hi ha hagut irregularitats greus en el vot dels residents a l’estranger, fent impossibles uns sufragis que segurament haguessin reforçat la victòria dels sobiranistes. Segurament cap independentista de tota la vida hagués pogut imaginar un setembre de l’any 2015 viuria aquest triomf. Ni tampoc cap espanyolista recalcitrant ni en el seu pitjor malson podia imaginar aquesta força del sobiranisme.
Hi ha raons i moltes per aquells que defensem l’Estat propi per a Catalunya per a estar satisfets. I cal felicitar als milers d’activistes compromesos que han fet possible l’èxit. L’energia desplegada, l’il·lusió posada, l’esperança generada han donat el seu resultat.
Però el país és complex i contradictori i l’aritmètica parlamentari que els resultats han configurat és certament diabòlica. Caldrà molt sentit de la realitat per a tirar endavant i no frustrar les esperances de tants.
I però a fer-ho encara més apassionant, a més, tenim les eleccions estatals a la cantonada i els resultats de forces com Ciutadans (C’s) auguren a Catalunya una campanya molt disputada que podria aigualir els resultats del diumenge passat.
Toca doncs molt de política que vol dir saber 72 diputats són una majoria molt clara a favor de la independència, que 83 diputats és una majoria molt rotunda a favor d’un referèndum i que 99 diputats és un resultat inapel·lable contra l’actual status quo… Tornar a llegir a Berlinguer i el seu ” Non si governa con il 51 per cento” pot ser sempre inspirador en un temps que sabem que només les grans majories faran possibles les profundes transformacions i el salt endavant que el país necessita.
Ens hi juguem massa per a no cercar la concordia i l’acord entre la majoria dels catalans per a fer un país millor.
I caldrà tenir molt de cura de la unitat civil del poble de Catalunya i que la idea del català com a llengua comuna no en surtin afeblides. Hem vist com mai aquest dies qui ha apel·lat als orígens de les persones per a cridar al vot i portem anys de sistemàtica campanya contra el model educatiu català… Cura, molta cura per enfortir les majories socials i polítiques que han fet que aquest país hagi fet seu camí en convivència durant les darreres dècades.
Hem afirmat que volem protagonitzar la revolta dels somriures des de les urnes; ahir donarem un nou pas endavant, però encara ens queden molts. Ens enfrontarem a una dreta autoritària i a un Estat incapaç d’entendre la pluralitat i la diferència i on la qüestió catalana és la qüestió democràtica; viurem com s’intenta inhabilitar el President Mas de manera barroera i se’l fa declarar en dia que recordem com el President Companys fou afusellat pels feixistes.
Sabem que venim de molt lluny i que ens en sortirem si anem junts i tenim cura del país que estimem.
(Post publicat al blog de Carles Campuzano)
