TRIBUNA
Deduccions fiscals en una nova política social
Ja fa temps que penso que el mantra de la simplificació fiscal és un parany erroni. Certament es repeteix a totes les propostes de reforma tributària. La simplificació redueix costos de transacció i evita distorsions fiscals que sembla que sovint van més enllà del que inicialment creia el legislador quan les va establir. Però notem que, si seguim aquest camí, la política fiscal perd un instrument selectiu molt important. I necessitem instruments efectius en un moment en què la redistribució de la renda mostra la pitjor de les seves cares, esdevenint concentrada -polaritzada- i més dinàstica -amb menys ascensor social.
Es curiós veure com diferents autors es passen la pilota de la responsabilitat de la situació creada. Per amortir-la, per uns, la fiscalitat no hauria de ser progressiva, per la por de les seves conseqüències en els incentius a la creació de riquesa, de manera que tot el que sigui la recaptació possible hauria de fiar la seva ànima redistributiva a les polítiques de despesa, de les quals s'esperaria que fossin selectives i molt orientades als més necessitats; orientades i selectives, entre d'altres raons pel fet que els ingressos fiscals estan 'destinats' a ser minsos.
Universal
Per altres, la despesa no ha de ser selectiva, sinó universal; és a dir que tothom, rics i pobres, hi ha de tenir dret: això trasllada en bona part l'èmfasi de la redistribució a la política d'ingressos, que ha de ser orientada en els seus impactes de consum, renda i riquesa que eviten la desigualtat. Però conjugar universalisme i simplificació fiscal alhora vol dir rendir-se a una política social inactiva. I jo crec que això avui no ho hem de permetre.
Des d'un punt de vista d'economia política, sortir de l'universalisme em sembla difícil, per objectivable que sigui la seva conveniència, ja que els drets s'entenen d'aquesta manera entre la ciutadania, al marge que, certament, l'universalisme té alguns mèrits. Mèrit que depèn finalment de si la falta de priorització que permet el fet que tothom sigui elegible no esdevé utilització indiscriminada del dret d'accedir als serveis, amb els biaixos conseqüents que els utilitza més qui més fàcil té l'entrada al sistema, està més informat, amb amics i sense que la prova de mitjans disponibles i necessitats hi jugui cap paper.
L'universalisme, malgrat el perill, doncs, que l'ús no prioritzat generi regressivitat, penso que a curt termini és molt difícil de remoure en la mentalitat social actual. De manera que no podem fiar a aquesta circumstància una política fiscal redistributiva en pro dels més necessitats.
Això implica mantenir un IRPF progressiu (ni que sigui amb uns tipus lineals però amb una deducció forta associada) i un impost sobre el patrimoni (de la propietat immobiliària, de la riquesa) considerable, ben articulat com a mecanisme de control de la renda guanyada, acompanyant la no guanyada, de l'impost de successions i donacions. Això vol dir recuperar les deduccions fiscals selectives, centrades en determinats col·lectius (els qui perceben bàsicament només rendes de treball, que no superen un cert llindar de renda, que mostren unes necessitats familiars determinades, etc., tot això prou objectivable en un IRPF que funcioni).
Copagaments progressius
Fins i tot els copagaments de certs serveis es podrien fer progressius per aquesta via, incorporant part dels costos d'aquests a la base imponible de l'impost (explicat en detall a El bienestar desigual. ¿Qué queda de los derechos sociales después de la crisi?, EditorialPenínsula, Set. 2015).
I és que sempre una deducció s'ha de justificar: s'han de guardar els justificants, de manera que el dret d'uns de restar una despesa prové dels ingresos d'uns altres, i que no es poden així amagar.
Per exemple, a França el suport familiar, del qual està tan necessitada la nostra política social, és deduïble dins d'uns límits: la recuperació la fa la família a través de recuperar part del que ha pagat per l'ajut amb una deducció fiscal, amb l'efecte indirecte que qui ha cobrat ha de fer factura, i així resta identificat davant l'agent tributari. Semblant, recordem, al que era el cas de la despesa en dentista i altres (guarderies, certs lloguers) abans de l'abolició de la deducció per despesa sanitària privada i altres simplificacions a l'IRPF.
I pel que fa a l'impost de societats, potser cal tornar a pensar a recuperar les deduccions que afecten la inversió amb veritable innovació, un tractament diferent al repartiment de dividends, per a la creació d'ocupació, el manteniment d'activitat, la contractació de certs col·lectius estigmatitzats, etc. Ja entenc que això és criticable i que una bona idea mal realitzada acaba essent una mala idea. Però molt més criticable és al meu entendre quedar-se amb els braços caiguts en política social davant les creixents desigualtats, i emprar per això l'enganyifa de la simplificació fiscal i l'universalime com a coartada.
