¿Donar asil o recuperar fronteres?

Malgrat que la imatge del petit Aylan Kurdi ha sigut el revulsiu perquè Angela Merkel, François Hollande i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, exigeixin que els països de la Unió Europea (UE) acullin 120.000 refugiats, alhora que es fixa un mecanisme permanent de repartiment, sembla difícil que els 28 països de la UE, amb els seus respectius governs i parlaments, estiguin a l’altura de la magnitud de la crisi. Perquè aquests 120.000 (l’ONU en reclama 200.000) són tan sols una petita part dels quatre milions de refugiats sirians que malviuen en camps de Turquia, el Líban o Jordània i que, davant l’eternització del conflicte, desitgen iniciar un projecte de vida a Europa o Amèrica. I com ells, també arriben  refugiats de l’Iraq, Somàlia, l’Afganistan i Líbia, a més dels palestins que feia dues generacions que vivien al Líban o Jordània i es veuen empesos per l’arribada d’aquests milions de sirians.

Per implementar un mecanisme permanent de repartiment és necessari l’acord dels Vint-i-vuit per modificar el Conveni de Dublín sobre asil, que exigeix que la sol·licitud es realitzi en el primer país de la Unió al qual s’accedeix i que el refugiat s’hi quedi. El govern conservador hongarès de Viktor Orbán, ens agradi o no, compleix amb el conveni i amb el tractat de Schengen quan intenta impedir l’entrada de refugiats, registrar-los i evitar que vagin cap a Àustria o Alemanya. La crisi actual és diferent de les anteriors donat que, mentre que en el cas de Bòsnia o Kosovo hi havia la certesa que el conflicte s’acabaria, ara no sembla que s’hagi d’arribar a la pau en els països dels quals fugen, i a més la població afectada és molt gran. El dret d’asil es va regular després de la segona guerra pensant en dictadures tercermundistes i conflictes llunyans i amb pocs demandants. Però tot ha canviat amb l’Estat Islàmic a uns centenars de quilòmetres d’Europa.

Per això, o les institucions europees i els 28 Estats tenen la valentia d’assumir aquesta realitat i s’explica sense por, o el que es farà serà només un petit pegat, que es veurà desbordat per centenars de milers de nous refugiats que arribaran els pròxims mesos, amb més tragèdies al mar o en camions frigorífics i nous episodis vergonyants com els que es viuen aquests dies a Hongria. Patètic ha sigut el paper del president espanyol, Mariano Rajoy, que fa dos mesos argumentant la taxa d’atur espanyola es va negar a acceptar la quota inicial de 5.849 refugiats que sol·licitava Brussel·les, i patètiques van ser les declaracions que va fer a Berlín al costat de Merkel fa set dies, quan es va mostrar generós afirmant que estava disposat a acollir-ne un màxim de 2.749, encara que després de l’impacte per la imatge del petit Aylan s’hagi mostrat disposat a incrementar aquesta xifra.

Rajoy, com molts altres governants europeus, s’escuda en estadístiques macroeconòmiques. Però, ¿és que potser la situació econòmica de Turquia, Jordània o el Líban, que acullen quatre milions de refugiats, és pròspera?  És una qüestió de valors i drets humans que no es van proclamar per incloure’ls amb orgull en els primers capítols de les constitucions dels països europeus, sinó per aplicar-los. I si es creu en el dret a la vida i que això significa donar refugi i asil a persones la vida de les quals està en perill, aquest dret s’ha de garantir donant-los asil, a la vegada que s’ajuda econòmicament i materialment els països pròxims que acullen més refugiats.

Ara ens trobem amb una pregunta que ningú a Brussel·les s’atreveix a respondre. ¿Què passarà amb aquells Estats de la Unió els governs dels quals, en nom de la seva sobirania nacional, la seva situació econòmica o per temor a ser derrotats electoralment, es neguin a complir l’acord d’acollir la seva quota dels 120.000 o a sumar-se a aquest mecanisme permanent de repartiment? ¿Sortiran de l’acord de Schengen aquells que vulguin evitar l’entrada o la circulació de refugiats per les seves fronteres? La lliure circulació de Schengen, que ja desitgen revocar forces com el Front Nacional francès, pot desaparèixer si es tornen a aixecar algunes de les fronteres interiors de la Unió. Pensàvem fa uns mesos que l’euro podia ser el taló d’Aquil·les del projecte d’unitat europea, i potser ho acabarà sent el dret d’asil i el rebuig a la lliure circulació de Schengen.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Europa s’enfronta ara al seu desafiament més gran, i el pitjor de tot no és el risc d’un retrocés en el procés d’unitat. El pitjor és que, amb impediments perquè arribin com a refugiats, no s’evitarà la seva entrada, però creixerà el seu patiment i la pèrdua de vides, i això només beneficiarà aquelles màfies disposades a transportar com a bestiar o a deixar morir aquells que Europa no sap si deixar entrar com a persones.

Periodista.