27-S: monòlegs i voluntarisme

Encara no ha començat oficialment la campanya de les eleccions anticipades del 27 de setembre, però ja s’han perfilat quins seran els dos temes estrella (tots dos legítims) dels comicis: el procés i les polítiques socials.

El primer tema –el del procés (una paraula molt kafkiana, per cert)– està impulsat per la llista de Junts pel Sí. Una llista que agrupa partits, personalitats i sensibilitats tan diferents que ha optat per no fer gaire menció de les polítiques públiques substantives que pretén impulsar i se centra en la qüestió procedimental de com «desconnectar» Catalunya d’Espanya a través de l’anomenat full de ruta. I si bé encara queda molt per definir d’aquest procés, les declaracions de Raül Romeva (que és el cap de llista però no el candidat a president de la Generalitat) exposen que serà una dinàmica que anirà «de baix a dalt» i que tindrà com a objectiu crear estructures d’Estat.

Per una altra part, la candidatura de Catalunya Sí que es Pot fa molt d’èmfasi en el tema de les polítiques públiques substantives, és a dir, les mesures que impulsaria des de la Generalitat en cas de guanyar. Així, la llista que encapçala Lluís Rabell parla de quina és la sanitat pública, l’educació obligatòria i universitària, els serveis socials i els plans de barri que vol portar a terme amb la voluntat de generar una societat més cohesionada i justa. En aquest cas, l’opció de Catalunya Sí que es Pot fa bandera de quins són els fins que pretén, sense parlar gaire dels mitjans econòmics ni tècnics amb què compta, és a dir, de com ho farà si té la responsabilitat de fer-ho.

El més singular d’aquesta campanya és, doncs, que les dues candidatures que han començat amb més empenta parlen a través de dues lògiques diferents: una fa èmfasi en el fet que el seu programa és procedimental, mentre que l’altra té com a bandera el debat substantiu centrat en polítiques públiques. En aquest sentit, més enllà de la carència dels programes en qüestió (als quals els falta una pota per ser creïbles), tot fa preveure que serà molt difícil que hi hagi un debat real i sincer entre aquestes dues propostes polítiques. Tot indica, doncs, que la campanya es reduirà a la reproducció interposada i repetitiva de dos monòlegs sense punts de contacte.

Però més enllà del que hem dit també cal assenyalar que les dues candidatures fan menció i bandera del mantra obamita (de Barack Obama, és clar) que fa Yes, we can. Uns diuen que «junts tot és possible» (fins i tot la independència), i els altres diuen que «sí que es poden fer les coses diferents» (fins i tot les polítiques econòmiques). Aquests missatges, si bé són atractius, apel·len al voluntarisme i l’agència. És a dir, tenen com a premissa que sempre es pot aconseguir el que es vol si s’hi posa voluntat, fermesa i fe. El problema d’aquest discurs

–tal com sabem els qui treballem en l’àmbit de les ciències socials– és que la realitat i els esdeveniments històrics són fruit de la combinació entre l’agència (els actors que empenyen en una direcció) i l’estructura (el context que condiciona i constreny). Però el problema del 27-S és que ningú parla del context on realment ens trobem i que ens condiciona. Avui gairebé ningú parla seriosament del context institucional i financer establert per l’Estat espanyol i la Unió Europea, ni del context global, on hi ha embats de turbulències financeres i crisis humanitàries com la que s’està vivint al Mediterrani. Aquesta qüestió és important, perquè si no som capaços d’obrir un debat complex i tan sols ens dediquem a simplificar-lo i situar-lo en una única dimensió (la que més afavoreix els nostres desitjos), fem un mal servei a la ciutadania i al país.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Abans de finalitzar m’agradaria exposar que aquest debat (el de l’agència davant l’estructura) és molt rellevant, i si no es té en compte pot passar que després de la campanya electoral la ciutadania vegi que tot el que s’havia promès s’evapora i s’ensorra, i comenci una nova etapa de profunda frustració i encara més desafecció política (que ja és a dir). Això ja ha passat als Estats Units, on Obama va prometre grans reformes dient «Yes, we can» però aviat acabarà vuit anys de govern amb un balanç bastant pírric, ja que només ha pogut fer petits canvis a causa dels múltiples vetos que ha trobat al Congrés i també de les dificultats econòmiques i geopolítiques. Per això em sorprèn que, malgrat els magres resultats del polític que va encunyar l’eslògan Yes, we can, encara avui s’obtinguin rèdits electorals pronunciant-lo a casa nostra.

Professor de Ciència Política de la Universitat de Girona i investigador associat del CIDOB.