Una proposició mal enfocada

A les institucions no se'ls ha de demanar que facin allò per al que no van ser pensades. Es pot dir de tots els tribunals constitucionals, i ara cal dir-ho a la vista de la proposició de llei presentada pel Partit Popular per reformar la llei orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC). A banda dels efectes polítics que, buscats o no, pugui tenir aquesta iniciativa, tindrà conseqüències en el sistema jurídic.

Comencem per recordar que quan el govern central va presentar el recurs destinat a obtenir la suspensió del 9-N li va demanar que recordés al president de la Generalitat que, en els termes de l'article 87.1 LOTC estava obligat a complir les resolucions del TC, «amb les responsabilitats a què la seva infracció pogués donar lloc». El TC va ignorar aquesta petició, que, si s'hagués seguit, hauria pogut preparar millor el terreny per a la querella que va venir després. Aquesta admonició hauria pogut ser entesa com a ordre, i, en no ser seguida, no va donar la base perquè de manera clara i inequívoca es pogués dir que hi havia desobediència. Però en no haver-hi una ordre, mal podia dir-se que es desobeïa.

Ara la iniciativa del PP sembla voler lligar millor les coses. Vol modificar l'article 92 LOTC per obligar el TC que s'asseguri del compliment de les seves resolucions. I, partint d'aquest deure que li imposa, estableix una gradació de sancions pels casos en què les seves resolucions no siguin obeïdes. Van des de multes (mínim de 3.000) fins a la suspensió de les autoritats responsables de l'incompliment.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Amb això crec que n'hi ha prou per veure almenys dos problemes jurídics seriosos. El primer és teòric i funcional. La justícia constitucional, en el model seguit per la Constitució de 1978, té com a tasca principal la de jutjar lleis o normes amb rang de llei. Darrere de qualsevol norma d'aquestes característiques hi ha una voluntat política que el TC pot frustrar si la declara inconstitucional. No hi ha, doncs, justícia constitucional que pugui presentar-se com a asèpticament allunyada de les confrontacions polítiques. Per pal·liar aquest problema es busquen fórmules que, tan com sigui possible, evitin que s'hi col·loqui. És molt raonable impedir que el TC pugui arribar a sancionar directament algú que estigui en l'acció política.

El segon problema és més pràctic. Imaginem que, un cop aplicada aquesta reforma, el TC l'aplica per sancionar algú. I que la persona sancionada utilitza els mecanismes de tutela jurisdiccional per acabar presentant un recurs d'empara davant el mateix TC que l'ha sancionat. La situació seria un malson jurídic: si el TC tramita el recurs, serà jutge i part. Haurà de decidir si ell mateix ha vulnerat un dret fonamental. I si decideix no admetre el recurs a tràmit o rebutjar la demanda en la sentència, serà impossible no veure en això la por de no quedar en evidència. I no cal imaginar que passaria si el Tribunal Europeu de Drets Humans dictés sentència on tot un tribunal constitucional aparegués com a responsable de la vulneració d'un dret.