Seguretat nacional i dreceres perilloses

Es preveu que avui la Comissió Constitucional del Congrés aprovi, amb les esmenes que siguin del cas, el projecte de llei de seguretat nacional (PLSN) que el Govern de Rajoy va portar a les Corts el 29 de maig passat. Crec que en nom de la seguretat nacional s'està posant en risc la supremacia  de la Constitució (CE) que garanteix al mateix lloc, al famós article 2, «la indissoluble unitat de la Nació espanyola» i el «dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions». També pot quedar afeblida l'eficàcia d'altres drets constitucionals davant les interferències del Govern. És un clàssic: sembla que en nom d'una certa visió de la seguretat es puguin menystenir regles constitucionals.

ALGUNS mitjans de comunicació han destacat que el PLSN s'ha fet, entre d'altres raons, per facilitar la reacció jurídica de l'Estat davant la hipòtesi de la secessió unilateral que declari el Parlament català després de les eleccions del 27 de setembre, tesi que ha rebutjat el ministre de Justícia. Del conjunt d'instruments jurídics que poden canalitzar aquesta reacció, s'ha de tenir en compte que cal aplicar primer aquells que siguin menys restrictius per a l'exercici dels drets. I cal insistir que el dret a l'autonomia és un dret constitucional, que mitjançant els Estatuts d'autonomia que concreten les competències, es regula per llei orgànica. Passa el mateix amb el que la Constitució aplega a l'epígraf dedicat als drets fonamentals i llibertats públiques. Per a la resta de drets i llibertats, la Constitució diu que només una llei ordinària podrà regular-los.

En tots els casos es configura allò que metafòricament podem considerar el nucli de cada dret, que el fa reconeixible sigui quina sigui la regulació concreta que se n'hagi fet. És el seu contingut essencial, que no pot ser alterat. Això és un límit als poders públics, fins i tot als legisladors, i aquest límit no pot ser ni esborrat ni afeblit. Ni que s'invoqui la seguretat nacional.

La Constitució no permet la suspensió general de l'autogovern. Permet que, en els termes que preveu l'art. 155, el Senat aprovi mesures que s'executin mitjançant instruccions del Govern central a les autoritats autonòmiques. En aquest marc, el Govern central no decideix res per ell mateix. Ara bé, en el PLSN (arts. 23 i 24), el president del Govern central pot declarar que hi ha una «situació d'interès per a la Seguretat Nacional», essent aquesta una noció que per la seva ambigüitat pot encabir tot el que el president vulgui col·locar-hi. A l'art. 3 del PLSN es defineix la Seguretat Nacional en uns termes tan genèrics que no hi ha res que hi pugui quedar fora: llibertat i seguretat dels ciutadans, defensa d'Espanya i dels principis i valors constitucionals i col·laboració amb els aliats per al compliment dels compromisos contrets.

Sense control parlamentari, com el que ofereix la intervenció del Senat a l'art. 155 CE citat, el president del Govern espanyol pot assolir facultats importants en la seva condició de director del Sistema de Seguretat Nacional (art. 20.1 PLSN). Ell és qui decideix que hi ha una situació d'interès per a la Seguretat Nacional, i a partir d'aquí la crisi s'enfronta «con los poderes y medios de las distintas Administraciones Públicas y en ningún caso supondrán la suspensión de los derechos fundamentales y libertades públicas en los términos previstos constitucionalmente para la declaración de los estados de excepción y sitio».

Tot això obre la porta a una situació molt preocupant. El darrer precepte citat és sospitosament silenciós respecte a drets que no tenen la consideració formal de «drets fonamentals». Caldria deixar clar que cap gestió de crisi pot obrir la porta a afectar cap dret constitucional; en cas contrari, això equivaldria a difuminar de manera intolerable els límits rigorosos que la Constitució imposa a qualsevol interferència sobre els drets i les llibertats.

I UNA COSA semblant podria dir-se de l'ambigua referència a les diferents administracions públiques. La crisi no pot facultar ningú per ignorar el sistema de distribució de competències. Per aquí podria colar-se una mesura que vol arribar al mateix que preveu l'art. 155 CE: que el Govern central doni ordres a autoritats autonòmiques. Però saltant-se inconstitucionalment la intervenció del Senat.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

En la crisi política catalana l'independentisme està disposat a ignorar la Constitució. El Govern central, per combatre'l, apunta vies que no semblen adaptar-s'hi. Sí, és una crisi política, però les derrapades jurídiques poden empitjorar-la. Encara més.

Catedràtic de Dret Constitucional (Universitat de Barcelona).