L'auge dels lideratges socials
¿Política sense polítics?
Guanyen terreny les iniciatives impulsades per l'exigència de democràcia plebiscitària i insurrecció civil
El debat sobre una llista independentista unitària i sense polítics en actiu ha sigut una fita en la desintegració del sistema polític català sorgit de la Transició i ha evidenciat novament una realitat que passa desapercebuda: Catalunya és el laboratori polític d’Espanya. Ho considerem així perquè crea dinàmiques pròpies que exporta a la resta de l’Estat, com va reflectir l’emulació del nou Estatut aprovat el 2006 per altres autonomies. Però no es percep de manera tan diàfana que aquí va ser on primer es va plasmar la nova política, a l’irrompre nous partits, i ara assistim a un fenomen innovador: la colonització de la política per part de la societat civil. Els dos processos formen part d’un desballestament de la vella política cada vegada més ràpid. Vegem-ho.
Catalunya va ser el primer lloc on la desafecció respecte a les grans formacions es va traduir en una pèrdua creixent de suports. Si en les eleccions locals del 2003 el vot a altres partits diferents dels cinc tradicionals (CiU, el PSC, ERC, ICV i el PP) va ser del 7,6%, en les últimes ja va ser del 25,8%. El resultat ha sigut la successió de rètols nous des del 2003: la CUP, Plataforma per Catalunya, Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència, Ciutadans o Guanyem. Malgrat les seves diferències ideològiques, les noves opcions comparteixen tres grans trets. En primer lloc, articulen les seves propostes al voltant de la identitat (catalana, espanyola o autòctona davant la immigració) i la denúncia de la política tradicional. D’aquesta manera, fan bandera de la regeneració democràtica davant una classe política suposadament oligàrquica (la casta) i criden a la rebel·lió ciutadana.
En segon lloc, i en consonància amb l’anterior, volen ser el reflex d’una societat civil que desitja instaurar una democràcia real. És per això que els seus líders són outsiders (Josep Anglada, Albert Rivera, Joan Laporta, Ada Colau) o assumeixin una gestió col·lectiva (CUP), mentre els seus noms al·ludeixen a apinyaments (ciutadans, plataforma), valors (solidaritat, unitat popular) o determinació d’acció col·lectiva (podem, guanyem, construïm). En tercer lloc, internet és clau en l’articular una organització virtual del partit (estalviant la costosa burocràcia) i projectar la democràcia participativa que es reclama, ja que la xarxa facilita una participació massiva, directa i instantània.
Aquesta nova política catalana s’ha expandit a la resta d’Espanya, com testimonien UPD, Fòrum Astúries Ciutadans, Compromís, Equo, Bildu, Alternativa Galega d’Esquerda (presentada com la Syriza gallega), Podem o la conversió de Ciutadans en un partit estatal. L’emergència d’aquestes forces a Catalunya ha estat associada a un fet insòlit: l’agenda política ja no aconsegueixen controlar-la els partits ni el Govern, sinó el que el politòleg alemany Ulrich Beck defineix com a «subpolítica»: la política exercida des de baix per col·lectius socials, des d’entitats a grups d’experts. En conseqüència se succeeixen iniciatives des de baix impulsades per dos motors: l’exigència de democràcia plebiscitària (d’aquí ve la centralitat de la consulta independentista) i insurrecció civil. Aquest reclam de democràcia va ser visible en el moviment dels indignats sorgit el 2011 i en les consultes locals sobre la independència (convocades entre el 2009 i el 2011). A la vegada, la protesta antiestablishment comprèn àmbits molt diferents, com acrediten la creació de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) el 2009, les campanyes contra el pagament de peatges de les autopistes el 2012 o la reacció al desallotjament de Can Vies del 2014.
Aquesta importància creixent de la subpolítica ha impulsat nous lideratges civils de gran projecció, com il·lustren Laporta, Colau, Santiago Vidal, Arcadi Oliveres, Teresa Forcades, Carme Forcadell, Muriel Casals o Lucía Caram. La cristal·lització d’aquests lideratges havia transcorregut paral·lelament a la de la nova política (tret de la breu incursió efectuada per Laporta el 2010), fins que les últimes eleccions locals van iniciar la seva confluència amb la política institucional, sent el cas d’Ada Colau el més vistós.
En aquest marc, els pròxims comicis catalans han posat el turbo a aquesta tendència, ja que el centre del debat no ha sigut en quin grau s’havia de sumar figures de la societat civil a candidatures, sinó si s’havia de reemplaçar polítics professionals per ciutadans notoris. El laboratori català, doncs, ha posat en circulació un altre producte nou de conseqüències imprevisibles: política sense polítics, cosa que garanteix una demolició sense precedents de la vella política. Finalment, la proposta ha capotat, però ha estat a punt de posar fi a la carrera d’Artur Mas i els lideratges civils han obtingut la primacia en la llista conjunta de CiU i Esquerra.
