El drama grec
El drama grec d’Europa té múltiples enfocaments i alguns poden ser extremadament emocionals. Ho hem pogut seguir aquests dies a la xarxa. Les fòbies i les filies que tots tenim sobre múltiples qüestions apareixen en les discussions a Twitter al voltant del referèndum que Tsipras convocà i guanyà.
En qualsevol cas, crec que en aquesta discussió val la pena almenys entrar en alguns temes, que al meu entendre són claus i que demanen una mirada gens basada en les emocions.
Per una banda, tenim la qüestió democràtica. La lògica dels economistes i els buròcrates que han dissenyat les respostes a la crisi dels estats de la perifèria europea des de 2010 ha ignorat les conseqüències polítiques de tot plegat. És possible que els economistes del Banc Central, la Comissió Europea i el Fons Monetari sàpiguen com Grècia pot convertir-se en una economia capaç de ser competitiva a mig i llarg termini, però quan un país perd el 25% del seu PIB i la pobresa es dispara, aquelles que s’enfronten a les polítiques que han provocat aquest desastre acostumen a guanyar les eleccions.
De fet, els malestars socials que arreu d’Europa estan propiciant l’irrupció de populismes de tot pelatge té a veure també amb la gestió tecnocràtica i economicista amb la que els governs i institucions europees han governat la crisi, la integració a l’euro i les conseqüències de la globalització. La percepció que el repartiment dels costos de tot plegat està sent desigual, que n’hi ha molts que hi surten perdent i que pocs hi surten guanyant, té un recorregut polític enorme. La mirada tecnocràtica, que obvia el principis de la justícia social i l’equitat, es paga amb els populismes. En la mesura que les elits europees ignoren la vida de les classes mitjanes d’Europa, la democràcia s’afebleix. És cert que altres estats intervinguts, Portugal i Irlanda, o alguns ortodoxos seguidors de la lògica econòmica hegemònica com els bàltics, les repercussions polítiques de l’austeritat, almenys fins ara, han estat menors; l’empobriment i l’emigració massiva dels joves, però, han estat la norma. Veure’m.
En qualsevol cas, l’austeritat necessita passar per la revalida de les urnes. Un detall que no convé oblidar. Des d’aquest punt de vista la resposta dels grecs als plantejaments de la Troika té molt de revolta democràtica a una política econòmica imposada des de fora i insensible al patiment de la gent.
I per a que tot plegat sigui més complex, cal sumar que efectivament les opinions públiques dels països acreedors de Grècia tenen una mirada diferent. Els electors alemanys o finesos no semblen estar disposats a contribuir més al redreçament de Grècia. Segur que tenen una part de raó: els governs grecs no han fet els seus deures des fa masses anys. Aquesta és una mirada que ha estat atiada també per una política que fa temps que ha deixat de recordar que Europa, tal i com l’hem volgut d’ençà de la fi de les grans guerres del segle XX, també aspirava a ser un espai de solidaritat. Si Europa no es construeix des de la solidaritat entre els seus pobles, quina és la pega que ens permet viure junts? L’egoisme nacional no ens serveix per a fer d’Europa una veritable unió política, un vertader “demos”.
Notícies relacionadesPer altra banda, tenim la qüestió de la moneda única. El euro ha tingut un colossal dèficit de governança econòmica. Després de la posta en marxa de la moneda única hom va arribar a creure que les normes del Pacte d’Estabilitat i l’existència d’un Banc Central com autoritat monetària serien suficients per a governar un espai amb economies tan dispars com la grega i l’alemanya, fins i tot quan s’esdevingués un crisi. Un error que encara estem pagant. Sense veritables instruments de política econòmica a escala europea (euros bons, pressupost, assegurança d’atur…) el sistema europeu es tràgicament fràgil i no té la capacitat de donar una resposta eficaç, tant en termes de recuperació i creixement, com en el repartiment dels costos socials de la crisi. S’està veient d’ençà 2010, contrastant vivament amb la recuperació dels Estats Units sota la presidència d’Obama.
Tot plegat demana molta política; de la bona, ni vella ni nova. I és allò que que trobem a faltar no només per salvar els grecs, sinó també els valors i els principis que fa fer possible el miracle europeu de després del 1945 i que ens han donat llibertat, prosperitat i justícia social durant un llarg període de temps.
