La nova etapa política espanyola
Els altres indignats
La dreta qüestiona ara les regles electorals de la Transició perquè no protegeixen la llista més votada
El que crida més l'atenció de la situació política espanyola és que la indignació ha canviat de costat. Venim d'una etapa en què el cabreig estava al carrer i apuntava contra el Govern i el partit del PP, i ara estem en una altra en què el gran empipament i les protestes procedeixen dels seguidors i servidors de Mariano Rajoy contra el que han decidit les urnes. En els anys que el PP governava la crisi des de tots els poders i institucions, mirava per sobre de l'espatlla la contestació contra les seves formes opaques, les seves polítiques impopulars i el seu innegable protagonisme en la corrupció. Reconeixia la legitimitat de les protestes pacífiques al carrer, però va posar en circulació debats sobre la possible creació de mecanismes legals per contenir-la dins de paràmetres testimonials i amables.
Va ser la moda de les queixes pels escraches, dels laments perquè les places on es produïen ocupacions de l'espai públic quedaven brutes, i de les reformes per dotar de més contundència les actuacions policials. El PP va viure aquells anys defensant els drets inalienables de la majoria absoluta aconseguida a les urnes. El seu missatge era que en democràcia no manen les opinions expressades al carrer, sinó els vots aconseguits en les eleccions.
Una gran part de l'opinió pública va prendre nota d'aquest principi i en les últimes convocatòries electorals ha començat a actuar en conseqüència. Però ara, per haver-ho fet, ens toca assistir a una nova indignació: la dels desplaçats de les grans butaques. De la mateixa manera que els espanyols van optar en el passat per donar majoria absoluta al PP, el partit únic de la dreta, ara han fet la complexa aposta de començar a donar-lo al conjunt de la fragmentada esquerra. I des d'aquest moment s'ha desencadenat la queixa destemperada que les normes electorals que ens regeixen des de la Transició estan mal fetes perquè no protegeixen les llistes més votades, quan el nostre règim polític no es va dissenyar per a això.
La gent està veient també que el PP no oculta ni el seu menyspreu pel que els ciutadans han votat. I des de les seves instàncies mediàtiques pròximes ha presentat la inevitable fase dels estira-i-arronsa dels pactes entre les diferents famílies de l'esquerra com un espectacle indecent. La bronca és espectacular. Són com acampades contestatàries des dels passadissos del Congrés i diversos platós de televisió. Després de tant incompliment del seu propi programa i de tant dissimular la seva responsabilitat en el generalitzat estat de corrupció en tota mena d'institucions, a Rajoy i al PP els ha molestat moltíssim que l'opinió pública no els cregués quan es van passar l'última campanya electoral denunciant que els altres o estaven en decadència, o eren radicals, o servien a interessos de països estrangers com Veneçuela. Va ser un gran error nascut en la supèrbia: van intentar crear por als altres sent incapaços de detectar que el verdader temor l'inspiraven ells, les seves polítiques econòmiques laminadores de drets, els seus tripijocs econòmics i la seva apoteòsica pretensió final de dirigir ells -és a dir, les mateixes persones sospitoses de tants abusos- la necessària regeneració democràtica que demana el país.
La incapacitat d'analitzar fredament el que ha passat té el seu exemple més rellevant en el mateix Rajoy, que, després de molt silenci i de defugir les compareixences davant els mitjans informatius, l'endemà de les eleccions de maig va improvisar una solemne declaració per anunciar que tant en el partit com al Govern no faria canvis ni de polítiques ni de persones. El que ha seguit després ja ho coneixen vostès.
Notícies relacionadesEn aquella celebrada compareixença, l'únic que va dir reconèixer el president del Govern és que el PP havia tingut «problemes de comunicació». La veritat és precisament el contrari. El problema de Rajoy i del PP està que l'opinió pública espanyola coneix perfectament el que han fet els que estan governant, des del seu tarannà despectiu fins a la falta de profunditat de les seves conviccions democràtiques (reflectida en la seva estratègia de deixar podrir els mecanismes més elementals de control i de separació de poders), des de la seva passivitat davant les demandes de canvis constitucionals fins a la seva escassa cura en relació amb el destí final del diner públic. Anant al fons de la qüestió, es pot afirmar que el PP ha comunicat perfectament a l'opinió pública nacional i estrangera la seva incapacitat de dissenyar polítiques econòmiques sostenibles que fossin respectuoses amb els drets socials aconseguits pels ciutadans. Per tot plegat, s'ha de deduir que la indignació dels contestataris d'abans tenia més justificació moral i ètica que la indignació de saló amb què ara intenten preocupar-nos.
Periodista.
