Per què deixo Twitter

Tots tenim un passat, es deia abans. Ara caldria dir: tots tenim un tuit. I és que avui tot succeeix a Twitter, fins i tot el que no hauria d'haver succeït: així s'explica la fulminant dimissió de Guillermo Zapata, el regidor de Cultura de Madrid que es va trobar de cara amb el seu propi passat en forma d'un acudit certament vergonyant, que tret calculadament de context es va convertir en pura munició desesperada de la premsa ultra. El cas Zapata és l'últim exemple d'una de les clàssiques lapidacions de la xarxa social de l'ocell blau, on la turba de fanàtics, amb raó o sense, es llança al coll de l'última víctima, no només per impartir justícia sinó també per guanyar followers. A la taverna de Twitter la sang té premi en forma de retuits, és a dir, de followers, és a dir, d'ego. I és que els linxaments s'executen per raons ideològiques, però sobretot crematístiques: s'ha de sumar com sigui, si cal a costa de les vísceres alienes.

El resultat és que a la selva hi habiten tribus diferents en les quals els seus membres es donen la raó compulsivament, amb l'efecte que els mateixos se citen sempre entre ells, i cada comunitat, perfectament depurada en les seves creences, està així a punt per atacar i linxar la tribu del costat. A la selva no hi ha res pitjor que la diferència de criteri, com no hi ha res que sigui més tabú que el canvi d'opinió: a Twitter pocs s'equivoquen ni per descomptat es contradiuen, i per això gairebé tothom té raó. Abans d'entrar en combat cal estar molt segur de les teves forces, i no hi ha espai per als febles i molt menys per als dubitatius.

Destrucció o culte

Notícies relacionades

Formar en digitalització

Batudes, ràbia i resistència

La munició per anar a aquesta guerra del segle XXI no és cap més que la del propi ego, que té el seu propi espai en aquest apartat de les @mencions, l'aliment necessari abans d'anar al timeline a disparar una altra vegada: a les @mencions hi flueix un riu de crítiques i d'elogis en funció de si són de la tribu rival o pròpia, sense que se sàpiga què és pitjor: la destrucció o el culte, dues cares de la mateixa moneda.

Cert, en aquest submón, menys semblant a la realitat del que pretenen els seus membres, hi ha debats apassionants, però queden sovint sepultats sota el soroll dels sabres. Per això he decidit deixar Twitter i cancel·lar el meu compte: com a molt seré un anònim que observi l'actualitat sense pronunciar paraula. Sí, jo també vaig passar la fase d'entusiasme, i em vaig arribar a convèncer que serviria per canviar el món. Demano perdó per haver canviat d'opinió: ara penso que més que acabar amb la injustícia, està més a prop d'acabar amb les persones. Jo també he retuitejat immundícies, també he linxat, i és clar també he cultivat el meu ego a la sala fosca de les @mencions. Un cop confessats els pecats, deixo la tribu alliberat i molt feliç. Comença la meravellosa vida post-Twitter.