Anàlisi
Bona idea mal executada
Ales caixes les varen matar entre molts; uns s'hi rabejaren més que d'altres, però foren molts. Hi havia qui els tenia ganes. De la mà del seu mentor estatal, Fuentes Quintana, les caixes havien pujat a poc a poc a les barbes de la gran banca. I molts pensaven que ho feien sense prou pedigrí, o pertinença a la casta que se'n diu ara. L'Espanya de la rajola era tan feble que a les caixes se les emportà un vendaval i amb la desconstrucció es destaparen les vergonyes. Retribucions impúdiques autoatorgades de qui no en tenia cap control efectiu, i decisions a conveniència política. Ni comptaven les caixes amb juntes d'accionistes de veritat, ni amb consellers que poguessin aconsellar d'allò que sovint desconeixien. Amb la seva eliminació alguns es tragueren de sobre un competidor; altres un contrapoder polític territorial. Els reguladors no vàrem saber/voler evitar l'enfonsament, i la nostra Generalitat, ni cap govern autònom, va fer prou per evitar-ho. En tot cas, la mateixa naturalesa de les caixes no els posava fàcil aixecar el capital per tapar els forats que l'ensorrament de l'habitatge generava. ¿Qui podia voler posar diners on després no podia manar ni vetllar in situ pel seu retorn? El desgavell de gestors amb escassa professionalització i de presidents afeccionats, sovint amb més bona voluntat que llums, foren desencadenants propicis de l'enderroc. Les lamentacions són queixes ex post que el reguitzell de gestors imputats refreden.
Una fórmula vàlida
I el cert és que la idea de caixes és ara més vàlida que mai, com a forma de banca minorista, de proximitat, de confiança i de retorn al territori. Amb els sensors ben posats sobre les necessitats de l'economia productiva i un cert allunyament de l'ànim de lucre podrien representar avui quelcom híbrid entre dos extrems que ara fan por. Contemplo aquí algunes modalitats de la banca ètica i algunes entitats que no paren de créixer per a més risc sistèmic de l'economia, la seva forma preferida d'autoprotecció.
Notícies relacionadesCom a confessió inculpatòria he de reconèixer que després d'una defensa en tota regla de l'esperit caixer, vaig patir la inacció derivada dels arguments que desmuntaven els plans que m'anava fent, atent a les evidències puntuals que donaven els responsables de la seva supervisió. En clau interna catalana tot esdevingué previsible, fet que sempre m'ha causat frustració. També fou predible el rescat en tota regla de Bankia i la pèrdua de les caixes catalanes, excepte la caixa gran, que sempre ha jugat en una divisió superior. Confesso també el poc èxit dels meus tocs d'atenció als responsables polítics sobre la deriva de les coses que observava, i algunes actuacions que vaig fer, per lliure, per no perdre part del que es mantenia des de prou fonaments sòlids. El meu fracàs va ajudar a matar també les caixes.
Segueixo ara amb atenció les propostes de refer els plans de l'obra des de cimentacions que espero més sòlides. I ho faig no des de la melancolia sinó dels desitjos de veure millorar la competitivitat, observar nous alens a l'economia productiva, i en paral·lel a les ganes que tinc de veure reduir els excessos de certa banca que ha perdut els papers del que poden ser comissions de gestió raonables, retribucions lògiques per als seus directius, indemnitzacions no vergonyants per als acomiadats, tractes individuals més adequats per als clients. No sóc tan optimista per pensar que la regeneració vindrà per aquesta via, tant és l'aprenentatge des dels errors patits; però crec que són probables noves iniciatives, les possibilitats de les quals restaran condicionades, entre altres factors, que a Europa les caixes alemanyes mantinguin la seva especificitat.
