L'arribada dels altres

Ni hi va haver, ni es podia fer, un altre tamayazo. Aquesta vegada ni tot el poder dels diners del totxo ho podria finançar. Aquesta vegada no sortia gratis. Només un boig es podia plantejar desertar. Esperanza Aguirre i Rita Barberá encarnen els atacs de pànic davant l'evidència de l'enorme poder perdut pel Partit Popular. Primer van invocar les prerrogatives del millor classificat. Després van oferir un cordó sanitari per parar l'esquerra radical. Després van assenyalar com a infidel l'antic company dels jocs bipartits. Ara o piquen de peus, o surten corrent. Estan tan convençudes que el poder és seu i que només el poden perdre si algú els fa trampes que no saben com comportar-se quan guanyen els altres.

Setze alcaldies de grans ciutats ja no es tenyeixen de blau al mapa. I no és la pitjor notícia. El canvi arriba de la manera més dolorosa per a la por a la inestabilitat que tant predica el president Mariano Rajoy. Els altres han entrat per la porta empesos per la més amable de les normalitats democràtiques. Impulsats per pactes i acords públics, negociats amb aquell estil tan allunyat de l'aire sectari, indigne o mesquí que personifica com ningú Manuela Carmena i les seves magdalenes.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

No hi va haver subhasta de càrrecs ni baralles de galls. Els pactes i coalicions es van anar tancant amb la mateixa naturalitat amb què l'embolic s'instal·lava al Partit Popular. L'arribada al poder d'Ahora Madrid, Barcelona en Comú o les marees gallegues ara anuncien una transformació de l'agenda municipal per acostar-la a les preocupacions de la gent. Els desnonaments, els serveis públics, la pobresa, la participació o l'auditoria del pantagruèlic i incomprensible deute de consistoris com el de Madrid no figuraven a l'agenda dels mercats. Ara és quan comença el més difícil: la gestió de les expectatives.

Al final no era com advertia el Partit Popular durant l'última campanya electoral. En definitiva, no es tractava d'elegir entre «nosaltres o el caos». Només es tractava d'elegir entre els uns i els altres, les seves polítiques i les seves cares, com en una democràcia qualsevol.