mirador

En plena campanya i enmig del vendaval

2
Es llegeix en minuts

Mai s'havien forjat tants pactes. Tants pactes i sota tanta pressió electoral. Madrid, Andalusia, Barcelona, València..., tots els que poden fer i desfer majories, votar pels guanyadors o enviar-los a l'oposició no pensen en altra cosa que en els efectes electorals. El vendaval fa por, molta por. Per això procuren que els seus votants de les municipals no canviïn de parer d'aquí pocs mesos. I a sobre, convèncer els que no descarten votar-los. És així com funciona. Tant pels actors vells com per als nous, la política obeeix a un reglament més antic i més rígid que el del futbol. Ningú obliga els jugadors a sotmetre-s'hi, però no n'hi ha cap que s'arrisqui a quedar en fora de joc. ¿Com pot ser, si l'àrbitre no corre pel camp vestit de negre? Perquè l'àrbitre observa sempre, calla quasi sempre, i vota. Molt de tant en tant, però vota. Ja pots jugar bé, i estar convençut de la victòria, que si l'àrbitre et sanciona, te'n vas a segona. I a l'inrevés, et catapulta des dels barris perifèrics al despatx de l'alcaldia. Encara que els jugadors no entenguin o no comparteixin les sentències de l'àrbitre, sempre, sempre, resulten inapel·lables.

Per això, perquè estem en ple vendaval, els actors de la política viuen en campanya, respiren campanya, pacten en campanya, tremolen en campanya, pateixen més que mai. La voràgine obliga a córrer, i la velocitat és perillosa. Sobretot si, com pensen molts, l'àrbitre ha perdut la xaveta i ja no respon com un titella obedient als moviments dels fils que suposadament el manipulaven. ¿Ha perdut la xaveta? En tot cas, ¡no la targeta vermella!

Notícies relacionades

¿Manipulació de l'electorat? Els guanyadors de tota la vida, quan van de baixa, es guarden molt i molt d'atribuir a d'altres el mèrit o a ells el demèrit. Si es xiula l'himne, és culpa dels repartidors de xiulets. Si puja l'independentisme, és culpa de TV-3. Si guanya Ada Colau, no és rebel·lió contra la desigualtat i els abusos, sinó manipulació. «¿A càrrec de qui, si es pot saber?», preguntareu a un cap de cartell, no pas de dretes, que se l'acaba de fotre, i us respondrà sense immutar-se: «¡De la Sexta!». ¿La Sexta? ¡Si no arriba al 6% d'audiència! ¿Es pot ser més carallot?

El problema dels que somiaven en títols de propietat del camp de joc, inexistents en democràcia, el seu problema, no el nostre, és que, quan es desperten desposseïts, deixen de creure en la llibertat de l'àrbitre. Ja no recorden que quan guanyaven el menyspreaven des dels seus despatxos. D'això va, i de més insondables profunditats sobre la democràcia. Un enemic del poble, d'Ibsen, que hauríeu de veure sens falta al Lliure. En plena marató electoral, amb el vendaval que bufa a Espanya, i per partida doble a Catalunya, costa molt mantenir la calma. ¿A tots igual? ¡No! Més, molt més, als jugadors que a l'àrbitre.