Por al no canvi

Molta gent ha expressat aquests dies la seva por al canvi després del resultat electoral. Però en realitat el que feia més por era la possibilitat de no canviar i seguir igual. Feia pànic seguir convivint amb una nodrida colla de presumptes professionals de la política, en realitat delinqüents habituals organitzats. Feia i segueix fent por veure com les desigualtats es van disparant a tot Espanya i augmenta l'angoixa de la gent. Fa terror veure com els bancs tornen, indemnes, a fer de les seves com si no haguessin fet res. I, és clar, la gent que és bondadosa i pacient, al final se n'afarta, arriba al límit i es desperta. Aquest límit extrem al qual ens ha anat arraconant el sistema. Per això sorgeixen els antisistema, quan el sistema s'ha tornat antigent. Amb tota lògica apareixen noves veus per proposar un altre ordre de les coses. El no sistema no existeix. S'ha de reparar el que tenim sense temor al canvi. La vida és un constant canvi, a vegades a salts imperceptibles, altres de forma contundent, però en moviment sempre, fluint com el riu de la vida. Com va dir Heràclit, no podem mai banyar-nos dues vegades en un riu. Quan hi torno ja ha canviat. I jo també. És indubtable.

Ara bé, també estem escarmentats de la tupinada del canvi: el famós canvi perquè no canviï res; el surt tu per posar-m'hi jo; el mer recanvi; l'Smart Change, i altres modalitats maquiavèl·liques d'apoltronament amb aires de renovació.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Malgrat això, una força irremissible ho transmuta tot sense pietat tard o d'hora. Per descomptat també existeix la possibilitat de canviar a pitjor. Però aquí, ¿això era possible?

Sigui com sigui, la clau està en un mateix. «Tots volen canviar el món -va dir Tolstoi-, però ningú pensa a canviar-se a si mateix». No seria mala idea començar per aquí, però resulta força més difícil que canviar de papereta.