Dues mirades
La diana
En la sentència del Constitucional que va retallar tant les competències com la declaració d'intencions de l'Estatut, la llengua catalana va ser una de les dianes preferides dels jutges. De fet, tot el que ha succeït després -recursos, percentatges, bilingüismes, contenciosos, malèvoles intencions- es fonamenta en aquella interpretació gràcies a la qual s'obria la porta a la destrucció progressiva del sistema educatiu català.
De la nova atzagaiada de Wert se'n pot parlar com d'una fugida endavant electoral o com d'una inútil provocació, però, de fet, no surt del no-res sinó que es basa en la constant política de menyspreu que s'engendra amb la campanya contra l'Estatut i que es fortifica amb l'argument legal concedit per la sentència. Ja quasi fa cinc anys. Cinc anys que han servit per convertir la vaga aspiració a un autogovern digne en una onada popular impensable poc abans, tant per la magnitud del moviment com per la creixent solidesa de les reivindicacions.
No em sembla exagerat afirmar que una sentència més laxa, més contemplativa, menys sagnant, hauria evitat l'esclat sobiranista. Ara, ja no és possible. I potser els del PP ho saben. I potser tot forma part d'un càlcul que va més enllà de la immediatesa. És el substrat d'una ideologia autoritària sense criteris democràtics assumits amb rigor. O potser, com diu David Fernández, és que «són uns cafres i uns ignorants», que també podria ser.
