L'auge dels missatges totalitaris
El lepenisme silenciós
La falta de resposta democràtica a la immigració i la seguretat aviven els moviments ultres
El lepenisme silenciós_MEDIA_1 /
Obre els ulls és un lema electoral que agrada al PP. El va utilitzar en les eleccions autonòmiques basques del 2009 en dos espots que denunciaven una suposada imposició de l'eusquera i l'efecte de la crisi sota el govern del PNB. Ara l'exhibeix el PP de l'Hos-pitalet (segona urbs catalana, amb 253.518 habitants), liderat per Sonia Esplugas, al seu fullet de propostes de seguretat i immigració: exigeix cinc anys d'empadronament per accedir a ajudes socials; rebutja guetos, pisos pastera i top manta; desitja limitar «locutoris, basars i kebabs», i mobilitzar més policies contra la delinqüència, «vingui d'on vingui». La fórmula té aquest aval: «A Badalona la recepta funciona».
efectIVAMENT, el 2011 aquesta línia d'acció va catapultar Xavier García Albiol a l'alcaldia de Badalona, tercera urbs catalana (217.210 habitants), i és la base de la seva campanya actual. Avui assegura que no persegueix «ningú per ser d'una nacionalitat concreta», però rebutja els immigrants «que han vingut a robar, a delinquir i a fer la vida impossible» als altres. Afirma que si és reelegit seguirà «netejant Badalona de tot el que genera problemes amb la resta de veïns» i actuarà «sense complexos» davant d'intents d'erigir mesquites. En aquest context s'ha d'assenyalar que l'eslògan obre els ulls el va encunyar el Front Nacional francès el 1989 (Immigració… ¡Obriu els ulls!), i el 1991 les ultradretanes Juntas Españolas el van introduir a Catalunya en un adhesiu: ¡Obre els ulls! ¡Bilingüisme és llibertat! Un altre adhesiu junter va clamar contra la inseguretat ciutadana amb la consigna ¡Defensa't! Des de la nostra òptica, l'ús de la consigna obre els ulls per part del PP reflecteix que temes abans marginals en l'agenda pública avui són centrals.
Per una part ho ha testimoniat l'ascens de la Plataforma per Catalunya (PxC) liderada per Josep Anglada. La formació va despuntar en els comicis locals del 2003, es va consolidar en els del 2007 i en els del 2011 va ser segona força a Vic (20%) i va ingressar a la conurbació barcelonina: l'Hospitalet (7,3%), Santa Coloma (9%), Sant Boi (10,4%), Sant Andreu de la Barca (5%) i Viladecans (5,5%). Les seves sigles van capitalitzar un malestar davant la immigració i les elits polítiques, ja que l'al·lusió a la casta va formar part del missatge angladista abans de difondre-la Podem. Per una altra part, va fer eclosió una oferta rival a Badalona. Allà García Albiol va apostar amb èxit en les eleccions locals del 2007 per la immigració i l'ordre públic com a temes estel·lars i va captar el 21,8% dels vots. En les del 2011 va perseverar en aquest argumentari i va obtenir la vara d'alcalde amb el 33,4% de vots. D'aquesta manera, a l'àrea metropolitana va emergir una doble oferta de dreta populista: l'albiolisme (metropolità i espanyolista, laic i castellanoparlant) i l'angladisme (més comarcal i inspirat en «principis de l'humanisme cristià i il·lustrat» i del «catalanisme polític»). Però les seves fronteres són poroses, com es veu al comparar el discurs de García Albiol amb el decàleg de la PxC.
No obstant, aquesta situació no només es dóna a Catalunya. La il·lustra també el cas de Javier Maroto, alcalde del PP de Vitòria (242.082 habitants) a l'obtenir el 29% dels vots el 2011. Actualment empara una ILP per reduir els perceptors de la Renda de Garantia d'Ingressos, excloent d'aquest subsidi qui no tingui permís de residència o cinc anys d'empadronament. A més a més, Maroto va causar irritació al manifestar que marroquins i algerians vivien «principalment de les ajudes socials» i no tenien «interès a treballar». No s'ha d'oblidar que Espanya 2000, que té com a divisa els espanyols primer (difosa pel lepenisme el 1979), té un regidor a Alcalá de Henares, tercer municipi madrileny.
Aquest panorama indica que assistim a la normalització de discursos propis o pròxims a la ultradreta europea en grans urbs. Quan els modula el PP, com a Vitòria o Badalona, els atorga respectabilitat i centralitat. Són els símptomes de l'inici d'un canvi estatal de gran calat que passa desapercebut per diverses raons: es produeix en comicis locals, no té un lideratge únic, l'emparen rètols diferents i els seus focus són diversos. Ens referim a l'emergència del fenomen que el politòleg Piero Ignazi va definir el 1992 com a «contrarevolució silenciosa»: un procés de radicalització política i polarització antisistema que es desenvolupa en un marc de crisi de confiança en el funcionament de la democràcia, acompanyat de falta de resposta a qüestions com la immigració i la seguretat. Possiblement, el 24 de maig aquesta contrarevolució invisible coneixerà progressos a les urnes. I és que el lepenisme espanyol no sorgeix amb estrèpit en comicis europeus, legislatius o autonòmics, sinó que emergeix silent en l'esfera local.
Historiador.
