Cabdillatge

A taula amb el malaguanyat actor Jordi Dauder, escoltava la seva dissertació apassionada sobre la igualtat i els drets dels treballadors. «Revolució, revolució, hem de fer la revolució», insistia. Era extraordinari comprovar com el seu compromís arribava a les estovalles. Una primera figura dels escenaris defensava sense pausa la dignitat dels de baix entenent el teatre o la literatura com instruments que permeten créixer personalment i lluitar per defensar els drets dels treballadors i, al capdavall, aconseguir una vida millor.

A l'hora del cafè va obrir un tema aparentment col·lateral. Va deixar les proclames i va abaixar el to de veu. Se centrava en ell mateix i en d'altres primers actors per reinvindicar que qui actua ha d'oferir un espai emocional de llibertat entre ell mateix i el seu públic, de manera que sigui la gent qui pugui escollir si cedeix i es deixa emportar per l'emoció que li transmet l'artista, o bé simplement l'aplaudeix sense lliurar-li el cor. Ho explicava com si es tractés d'un principi ètic. I afegia que allà dalt, a l'escenari, molts s'aprofiten de les mancances emocionals de qui està assegut a platea per determinar-li els sentiments i aconseguir aparèixer com l'únic déu terrenal a qui adorar.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En aquests temps de suposada regeneració política, recordo sovint aquella trobada, quan m'adono del cercle difós que embolcalla la manipulació. No es tracta de l'eix ideològic dreta-esquerra, de la mateixa manera que no hi feia res si s'interpretava Shakespeare o Molière. Però sí que s'endevina en alguns nous líders la temptació del cabdillatge dictant el pensament que volen que sigui l'hegemònic per aconseguir l'adhesió incondicional de com més gent millor.

Sense suport incondicional

És veritat que el terreny de la necessitat està adobat i les demandes, insatisfetes. La decepció és immensa i la falta de confiança en els poderosos tradicionals augmenta amb cada cas de corrupció. Aquesta és la situació de partida que va provocar la indignació que hauria d'acabar configurant-se com una proposta clara. I és clar que estan totalment legitimats tant els nous ciutadans com els que afirmen que podem. Però, atenció, que no caiguin en volen arrancar l'aplaudiment com sigui. Seria bo anar més enllà d'una operació discursiva possibilista amb visibilitat de victòria. Populisme entès com una articulació política indistinta de la ideologia. Voler confondre democràcia amb el partit propi ja era patrimoni comú en les velles formacions polítiques. Però si es tracta de regenerar, prego a les de sempre i a les emergents el respecte a la meva llibertat. Facin, si us plau, la seva oferta sense pretendre arrancar-me de l'estómac el meu suport incondicional. Sóc jo qui vol decidir.