Varufakis, Kant i Marx

El drama grec avança cap a un final desconegut, envoltat encara d'una espessa boira. Mentrestant, el seu ministre d'Hisenda, Iannis Varufakis, continua una particular croada als mitjans criticant amb duresa la governança europea i les seves conseqüències. En l'última de les seves aparicions, en un conegut programa de televisió espanyol, va tornar a insistir en els mals de la nostra incompleta Unió Monetària. La seva crítica es va centrar en la incapacitat del Banc Central Europeu (BCE) per salvar països europeus en dificultats, a diferència de l'actuació dels bancs centrals dels Estats Units, la Gran Bretanya o el Japó. En tots aquests casos, va argumentar, s'ha rescatat països amb situacions fiscals molt difícils, cosa que no ha fet, i que no està fent, el nostre BCE.

Aquesta crítica a l'actuació, o a la falta d'ella, de les institucions europees és essencialment injusta, incorrecta i, a més, està mancada de noves idees. Remet directament a les propostes que van emergir en la crisi del deute de 2010-2011. ¿Se'n recorden de les demandes d'emissió d'eurobons? ¿O de les peticions de compra de deute públic pel BCE? ¿O de les crítiques a la falta de voluntat política per resoldre la crisi financera? Però escoltant Varufakis, no va ser només el recordatori d'aquestes propostes. Vaig tenir la impressió d'un llunyà dejà vu, en la meva adolescència i primers anys de joventut, quan discutíem interminablement sobre la conducta humana i, especialment, de la raó, o desraó, de la famosa dicotomia kantiana entre el ser i el deure. La insistència en el que hauria de fer la Unió Europea, tan present en les propostes de 2010-2011 i en les crítiques d'avui de Varufakis, em recorda aquells llunyans debats. Llastimosament, en l'escenari internacional, la regla de comportament moral d'Immanuel Kant no seria la correcta. No és aplicable a les relacions de poder entre els països i, per descomptat, tampoc entre els de la UE.

Pel que fa a la Unió Monetària, el més substancial és allò en què es va fonamentar. El consens que la va permetre tenia unes bases ben definides: l'acord unànime que tots els països es comportarien adequadament, especialment en l'àmbit financer. I la definició d'aquest marc d'actuació, la prohibició de finançar dèficits públics pel BCE, la necessitat de controlar els excessos de despesa (públics i, ara, també privats) no va ser capritxosa. Obeeix a una determinada història econòmica d'alguns països europeus, en especial del sud, que han tendit a viure per sobre de les seves possibilitats. I aquest recordatori està present. De forma que, darrere el difícil i precari equilibri que ha donat lloc a l'euro, subjau la història, política, militar i econòmica, del continent.

És Cert que tot seria més fàcil si poguéssim prescindir del llegat de la nostra història. Però això no és possible. Ni avui ni ahir. Fa gairebé 150 anys, Karl Marx, en el seu El 18è de Brumari de Louis Bonaparte, ja destacava aquest important aspecte, quan afirmava que «els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure arbitri (...) sinó sota les circumstàncies (...) que existeixen i que els han estat llegades pel passat». Per més intensament que desitgem una altra realitat, Europa segueix sent una amalgama d'estats sobirans que han decidit posar en comú àrees de gestió macroeconòmica. Aquest és el nostre destí. Els límits del projecte europeu són els que la nostra història comuna permet definir. I, per això, el Tractat de Lisboa està tan ple de cauteles i prohibicions. Llastimosament no es tracta del que va ser o del que hauria pogut ser. Es tracta del que la dura realitat històrica ha acabat permetent. Parafrasejant Dante, abandonin tota esperança d'una ràpida i simple solució als problemes de Grècia, o als del mateix euro. És un procés endimoniadament complex, subjecte a enormes restriccions, i condicionat per severes tensions nacionals i internacionals. I, per tot plegat, pot acabar malament, és a dir, pot finalitzar amb la ruptura de la moneda comuna i el retorn a vés a saber on. Per això és tant important la solució grega.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Carregar les culpes al missatger, a la Comissió Europea i al BCE, sempre ha sigut un error. Però avui ho és més que mai, perquè pot impedir trobar la solució que tots desitgem. L'euro i la Unió Europea s'han construït damunt d'uns interessos dispars i diferents, tant de cada país com de les elits que els dirigeixen. Malgrat això, mai a la història humana tantes nacions havien renunciat, voluntàriament, a parts tan substancials de la seva autonomia. Encara que sigui lent, s'ha de continuar per aquest camí. Qualsevol drecera que es pretengui prendre, i que comporti la ruptura del consens que sosté l'euro, l'acabarà trencant.

Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB).