Liquidar el model català d'adopcions internacionals
Sens dubte, allò que més detesto de la meva activitat parlamentària d’aquests darrers anys és haver dedicat bona part dels nostres esforços polítics a defensar allò que hauria de ser obvi: el marc competencial que reconeix la vigent Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya. En lloc de centrar-nos en discutir com millorar les propostes del Govern espanyol en el seu àmbit competencial, inevitablement en qualsevol tramitació legislativa hem de front, en els millors del casos, a una interpretació restrictiva i uniformitzadora del bloc de constitucionalitat i, en la majoria de les ocasions, a tot un programa encobert de reforma constitucional que recentralitzi radicalment el model d’Estat.
Òbviament a ningú pot estranyar ni la desconnexió d’una majoria del país d’aquesta idea d’Espanya, ni el consens compartit a Catalunya --més enllà dels partits que apostem per l’Estat propi--: l’actual model de relació amb Espanya és insuportable.
Ara, tenim un nou exemple ben concret d’aquesta recentralització amb el projecte de llei de protecció de la infància que estem tramitant al Congrés dels Diputats.
Un projecte que pretén modernitzar el marc legal estatal de protecció a la infància, es converteix en una norma uniformitzadora, que deixa sense contingut la competència exclusiva de l’Estatut tant en matèria d’infància (article 166 EAC) com, sobretot, en matèria de dret civil (article 129 EAC). I no només això, sinó que el projecte enlloc d’introduir millores en matèria d’adopció internacional, que bona falta fan en els àmbits que l’Estat és competent, liquida la participació de la Generalitat en aquests processos.
Des de l’aprovació el 1996 de les primeres normes estatals en matèria de protecció de la infància, la qüestió havia estat pacífica i sense masses controvèrsies; la legislació estatal havia tingut un caràcter supletori de la norma autonòmica, fet que respectava les competències exclusives de Catalunya en la matèria. I en la pràctica, Catalunya, des de 1991 havia anat desenvolupat un ambiciós i modern marc legal que va culimar l’any 2010 amb l’aprovació de la llei de drets i oportunitats en la infància i l’adolescència, un veritable codi civil de protecció a la infància.
Allò que el franquisme no es va atrevir a fer en matèria de dret civil, ara el govern del PP ho imposa en l’àmbit de l’adopció internacional. I és que és necessari recordar que la Compilació de Dret Civil Català de 1960 ja regulava l’adopció, i en base d’aquesta circumstància, l’autogovern el Parlament regula les adopcions internacionals.
En l’assumpte de l’adopció internacional, Catalunya ha estat especialment capdavantera en el conjunt de l’Estat, amb un model ben travat, modern i innovador.
L’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció ( ICAA), que és l’organisme competent en la matèria, gestiona un terç del conjunt d’expedients d’adopció internacional de Catalunya; la majoria del països d’on procedeixen els infants adaptats d’arreu de l’estat han estat oberts per l’ICAA i les adopcions s’han gestionat a traves d’entitats catalanes. Catalunya és la única comunitat autònoma que tramita als marge de l’Estat i en alguns països té consideració d’Estat, amb un “cupo” propi. L’ICAA esta reconegut pel Conveni de la Haia com a Autoritat Central en matèria d’adopcions internacionals al marge de l’Estat i en el casos d’adopcions per protocol públic té relacions de govern a govern, sent la única Comunitat Autònoma de l’Estat que ho fa, sense utilitzar el corresponent ministeri.
D’ençà el 2007, gairebé 5.000 infants han estat adoptats per famílies catalanes.
Notícies relacionadesEn definitiva, en matèria d’adopció internacional hem construït una veritable estructura d’estat, que ara el govern del PP es vol carregar.
(Post publicat al blog de Carles Campuzano)
