2
Es llegeix en minuts

La desregulació de les activitats econòmiques i la competència enteses com a veritats revelades que ningú pot posar en qüestió --sota risc de ser titllat d’intervencionista i antic-- massa sovint són armes carregades pel diable.

Una aplicació dogmàtica d’aquests principis sempre té conseqüències en termes de guanyadors i perdedors, però també des del punt de vista del model de país al que aspirem, tant sobre una millor regulació com d’una millor competència.

I ho dic, quan de nou, precisament en nom de la competència, alguns tornen a qüestionar el model català de comerç, arran del projecte de llei que el promou el Govern.

No és que no estigui d’acord en rebaixar les càrregues administratives, simplificar els costosos processos burocràtics per obrir un nou negoci o reduir els costos indirectes d’una nova activitat. Evidentment hi ha molta feina a fer en aquest camp, en la direcció de les lleis “òmnibus” que han aprovat al Parlament en els darrers anys.

Però no combrego amb rodes de molí i no m’empasso la idea que cap regulació en el sector del comerç millori els preus dels productes pels consumidors, ni generi més ocupació (i més de qualitat) en el sector. Tampoc no visualitzo que l’oferta comercial es modernitzi, o que els centres de les ciutats siguin més rics, dinàmics i interessants, o que les comunitats on s’instal·len les grans superfícies i les franquícies tinguin un retorn econòmic corresponent als beneficis que allà es generen.

Diria que més aviat al contrari: allí on s’ha comprat el dogma de la desregulació comercial, ni els preus han baixat, ni hi ha més gent treballant en el sector del comerç (ni menys amb millors condicions), ni els centres urbans són més dinàmics, o tampoc les comunitats s’han beneficiat amb més ingressos fiscals i menys atur. L’exemple més evident, a nivell espanyol, és Madrid.

Des d’aquest punt de vista l‘informe de la Catedratica de la UAM, la Sra. Yague Guillén, és molt revelador d’alguns de les fal·làcies de la denominada política de “liberalització horària” que alguns defensen.

En contra de la idea d’un model de comerç minorista ben regulat hi juguen moltes coses: des dels canvis d’hàbits i estils de vida de tots nosaltres, amb aspiracions a disposar de qualsevol cosa durant les 24 hores del dia, fins a una cultura consumista molt arrelada, passant per les canvis disruptius que les tecnologies han propiciat en el sector i el model de creixement urbà.

Alguns, de manera legítima, saben que en un model totalment desregulat, els grans tindran més opcions de menjar-se als petits. La concentració empresarial i el monopoli solen ser la conseqüència d’una determinada idea de la competència.

De fet, en molts sentits ja ha passat d’aquesta manera, malgrat el denostat intervencionisme governamental català en defensa del botiguer durant aquestes darreres dècades, que sistemàticament s’intenta afeblir des de fronts diversos.

Certament, el sector del comerç minorista s’ha de modernitzar i adaptar als nous temps. Ja ho ha fet, i les polítiques públiques l’han d’acompanyar, sense complexes.

Notícies relacionades

Tot plegat té a veure amb el model de país al qual aspirem. No en termes abstractes, sinó ben reals: generació d’una idea de proximitat, arrelació a la trama urbana, vinculació als interessos de la comunitat, generador de cohesió social i territorial.

El dret a decidir quin model comercial acordem entre tots forma part de les opcions que una societat democràtica ha de tenir i que reclama els instruments d’estat que ho poden fer possible.