IDEES

1
Es llegeix en minuts

Un escriptor és un exhibicionista. Pot quedar més o menys exposat, però és una màquina d'exhibir. O bé la intimitat, o bé el que li és aliè. És un transformador de la realitat -subtil o literal, però transformador.

Es llegeix el llibre de Milena Busquets buscant la seva mare. Ella insisteix a dir que és ficció, però tots volem veure la que va ser directora de Lumen. Llegeixo, ja sense embuts, sense l'escut de la ficció, els llibres de María Yuste i Gabriela Wiener -Vida de provincias Llamada perdida- i disfruto de ser la intrusa. Abans dels seus llibres no les coneixia i ara tampoc, però les sento més pròximes. ¿Què passa, quan parlen de si mateixos els escriptors i no ho oculten? ¿S'hi acosten només aquells que senten curiositat o tots, fins i tot els que no en sentien?

M'ho preguntava, fa unes setmanes, després d'haver escrit les set entrades de Diario de una madre sin hijo, set dies de la meva vida que vaig explicar a la web de Carmen G. de la Cueva. Els dies posteriors a aquell diari, tothom em felicitava -que era molt maco, que els havia agradat, que ho trobaran a faltar. Gent de la qual no tinc constància que hagi llegit els meus llibres, sí que han llegit el més personal. No llegeixen els meus articles ni els meus contes, la meva literatura, però sí el que és íntim.

Notícies relacionades

¿Què passa? ¿I per què m'interessen tant les vides de Yuste i Wiener? ¿Qui són elles per a mi? ¿Per què m'entesto a buscar Milena en Blanca? ¿Quant hi guanya la literatura quan es novel·la la veritat? No entenc quin plaer puc trobara saber que el pare de María tenia una mort anunciada, que Gabriela manté relacions de tres, que Milena i Esther van tenir una història apassionada com a mare i filla.

No sé què guanyo jo, o què guanya el llibre, al saber que tot va passar de debò, a la vida. No sé per què m'importa, per què em converteixo en una voyeur literària del que és aliè. Però llavors recordo una cosa que em resulta molt familiar: penso en la meva mare, en la manera com se li encongeix el cor quan -sense saber encara de què anirà-, sota el títol d'una pel·lícula o un llibre, hi posa: basat en fets reals.