Moviments en el tauler polític espanyol

Segueix la incertesa

El test andalús deixa un escenari molt obert amb nous partits, escissions i aliances inèdites

3
Es llegeix en minuts

Encara que les eleccions andaluses han aclarit algunes incògnites, els resultats no es poden extrapolar al conjunt de la política espanyola. Si fem cas de les enquestes, tenint en compte que en el cas andalús l'han encertat bastant, el cert és que els sondejos apunten que ens encaminem a una recomposició dels espais polítics que des dels anys 80 presentaven un elevat grau d'estabilitat. En el conjunt d'Espanya el PSOE era el partit hegemònic de l'esquerra deixant un petit marge al PCE primer i a IU després. Després de la descomposició de la UCD, Aliança Popular (AP) -reconvertida més tard en l'actual PP- va acaparar tot l'espai del centredreta. Aquest mapa quedava completat amb nombrosos partits d'àmbit no estatal que explicaven la doble dimensió sobre la qual s'ha articulat la competència política a Espanya.

A Catalunya, malgrat l'existència de més complexitat, igual que a la resta de l'Estat també es configuraven dos grans partits, CiU i el PSC, que es repartien bona part de l'electorat encara que deixaven cert espai per als partits minoritaris, ERC, PSUC/IC-EUiA i AP/PP. Durant molts anys tant a Espanya com a Catalunya van predominar les majories absolutes o els governs monocolors minoritaris amb la sola excepció del govern tripartit a Catalunya.

En aquest context d'estabilitat regnaven els resultats electorals i el comportament dels partits era altament previsible. Els alineaments electorals en els diferents tipus de conteses eren molt estables, cosa que explicaria, en part, per què els partits, especialment els majoritaris, tenien poca dissidència interna, almenys visible. Les experiències de la UCD i PCE/PSUC, devastats per pugnes internes altament penalitzades per l'electorat, i els escassos dilemes estratègics van afavorir un gran equilibri. Tant els partits com els sistemes de partits estaven congelats, un fenomen que ens equiparava, amb l'habitual retard, al que havia succeït a Europa des de la segona postguerra fins als 70. En ocasions s'ha interpretat aquesta estabilitat, sobretot a nivell estatal, com un dels efectes perversos del sistema electoral. Això és, la barrera electoral i l'escassa proporcionalitat en algunes circumscripcions haurien afavorit els grans partits, penalitzat els petits i dificultat el sorgiment de noves formacions polítiques, mentre que l'existència de llistes tancades i bloquejades hauria desincentivat el faccionalisme intern i les escissions (una idea plasmada en la màxima d'Alfonso Guerra «qui es mou no surt a la foto»). Però si les previsions demoscòpiques es confirmen, aquesta crítica no tindria fonament i s'ajustaria més la interpretació alternativa segons la qual els sistemes de partits són el resultat de les fractures socials.

L'aparició de noves fractures, o la reactivació de les velles, estaria realineant l'electorat i, en aquest context de més incertesa, els partits i els seus líders tindrien incentius per moure's. I això és el que està succeint a Espanya i a Catalunya. En l'àmbit estatal han aparegut nous partits als dos costats de l'espectre, Podem i Vox, i encara que tenen desiguals perspectives polítiques en els dos casos deriven de conflictes intrapartidistes o de discrepàncies estratègiques en els vells partits o en els vells espais. Sense comptar amb Ciutadans/ Ciudadanos -que no és nou o almenys novíssim encara que sí que ho són les seves bones perspectives confirmades a Andalusia- i UPD, el fracàs del qual en aquestes eleccions fa dubtar sobre la seva viabilitat i ja ha patit l'abandonament d'algun dirigent. A Madrid, a més, IU ha patit l'escissió d'un sector encapçalat per Tania Sánchez i una altra candidata, Esperanza Aguirre, s'ha atrevit a desafiar la direcció del PP.

A Catalunya, on s'ha d'afegir la variable del procés, el panorama és equiparable. Nous partits, increment de la dissidència interna i noves aliances. En aquest sentit cal interpretar la implosió de l'espai socialista i el sorgiment de MES i Avancem, els pactes preelectorals de geometria variable de cara a les municipals, la sortida de Raül Romeva d'ICV o els continus desacords entre CDC i UDC, que sembla que ja ha registrat la seva plataforma Construïm com a partit. La gran incertesa ambiental ens porta a un escenari molt obert on sorgeixen partits, es veu activat el faccionalisme intern, hi ha escissions i es concreten inèdites aliances. Queda per veure com ho encaixaran els electors i si això alterarà el sistema de partits. De moment, el test andalús apunta que hi ha canvi, però poc.

Notícies relacionades

Professora de Ciència Política (UV).

Membre d'Agenda Pública.