#ouyeah

Jo sóc andorrà

4
Es llegeix en minuts

S'anomena sinècdoque. És el trop o figura literària que consisteix a prendre la part pel tot. I en funció del nivell d'abús que se'n faci, pot ser des d'un mer recurs retòric i simpàtic, fins a una injustícia, una simplificació i una generalització abusiva. Una manera molt efectiva d'enganyar qui t'escolta. Ho saben els polítics. Ho saben els gabinets de comunicació. Ho saben els que ho han de saber. I l'utilitzen de gust i sense pietat quan algú o alguna cosa els convida a fer-ho.

Un polític no és tot un partit, ni tota una classe política, de fet ni tan sols la representa. Un militar no és tot l'Exèrcit, i segurament no pot ni convertir-se en el seu estendard. Un empresari mai serà el mateix que tota la classe empresarial, per més que facturi o que presideixi la CEOE. Per això, per més corrupta que sigui una persona, per més malament que ho hagi fet o per més que hagi tingut un comportament indigne en relació a la institució a la qual representa, mai hauríem de consentir als seus adversaris fer sinècdoques que els permetin acostar-se'ns al crit de jo estic amb tu i aquests són els dolents.

Doncs mireu, no.

Això és tractar-nos d'idiotes. I si llavors, a sobre, els aplaudim, ens estem demostrant que efectivament ho som. Així que, si no us importa, deixeu-me dir que, com a mínim aquesta setmana, jo sóc andorrà.

Jo sóc andorrà. Perquè Andorra no són ni els seus bancs ni els seus banquers. Com tampoc no tots els espanyols som Rodrigo Rato. Afortunadament. Perquè conec suficient gent a Andorra que ni blanqueja diners ni evadeix impostos, i que fa anys que lluita i s'esforça honradament per fer del país dels Pirineus un destí desitjable durant tot l'any. Perquè, com he dit al Twitter, #AndorraEsMásQueBancos.

Jo sóc andorrà. Perquè davant de qualsevol injustícia sempre tendeixo a posar-me de part dels més febles, els que no es poden defensar. I perquè, en aquest cas, el més feble és el ciutadà andorrà al qual ni li va ni li ve el que hagin fet o deixat de fer alguns conciutadans.

Jo sóc andorrà. Perquè em molesta molt que el fet de dir que viatjaràs un cap de setmana a Andorra, de cop i volta, sigui sinònim de contraban, d'evasió d'impostos, d'herències ocultes o de blanquejar. I si em molesta a mi, imagineu si els molesta a ells.

Jo sóc andorrà. Perquè encara que hagi nascut a Barcelona, també he hagut de patir la degeneració d'una altra marca, que és la catalana. Una marca que no fa gaire era sinònim de treball, de discreció, de petita empresa, de pragmatisme i de capacitat de generar negoci i valor. El que Rajoy intentava dir-nos amb «fer coses». Una marca que reivindicava allò de la pela és la pela. Una marca que, per culpa d'alguns, ara és sinònim de bronca, de rebequeries, de corrupció, de supèrbia i d'insolidaritat. Per això mateix els entenc perfectament. Com es deuen estar sentint ara. Tant que els costarà sortir d'aquí.

Jo sóc andorrà. Perquè estic convençut que algun dia sabrem tota la veritat sobre el cas BPA. Perquè en qualsevol lloc petit, com tothom sap, les acusacions porten nom i cognoms i els interessos fluctuen amb una facilitat perillosa entre el que convé al bé comú i el que convé a algú en particular.

Jo sóc andorrà. Perquè estic orgullós que aquestes coses surtin a la llum pública. I que ho pagui qui ho hagi de pagar, només faltaria. I perquè espero, com la majoria dels andorrans, que no es tornin a repetir. Però també perquè estic tan perplex com ells al comprovar que encara no s'ha posat en marxa una campanya de comunicació que intenti contrarestar tanta sinècdoque aprofitada i avantatgista. Perquè a mesura que passen els dies, la bola es fa més i més gran i la gran perdedora és i serà la marca Andorra. I, per tant, els andorrans i aquest percentatge altíssim del PIB que depèn del sector serveis, del turisme i de la gent que no hi va a evadir ni a blanquejar, sinó a disfrutar i a lliscar pel que és blanc, que no és el mateix.

Jo sóc andorrà. Perquè pago els impostos a Espanya. I perquè miro amb enveja qualsevol país que és capaç d'atraure capitals, i per tant negoci, i per tant ocupació gràcies a una fiscalitat més favorable que la dels del seu entorn sense ser, però, considerat un paradís fiscal. I tot i això ser capaç de funcionar. I de pagar carreteres, i hospitals, i tota la resta.

Notícies relacionades

Jo sóc andorrà. I no penso deixar de ser-ho mentre tot això continuï.

Això sí, tranquil, senyor Montoro, que no estic demanant la doble nacionalitat.