Els fills de la immigració

3
Es llegeix en minuts

Malgrat que no en parlem massa, si fen una ullada als grans reptes dels infants i dels joves del nostre país (la pobresa infantil, l’abandonament prematur del sistema educatiu, l’atur i la precarietat laboral) inevitablement acaba tenyit pels orígens dels seus pares. No és que la crisi i els problemes socials previs no afectin als nuclis dels autòctons, sinó que aquestes ferides colpejen més les famílies i els seus fills arribats de l’estranger durant la dècada prodigiosa.

Una mirada d’aquesta mena pot provcocar que es cerquin explicacions d’aquesta vulnerabilitat de les famílies nouvingudes en aspectes culturals i religiosos, identitaris en definitiva. I no es pot negar pas que aquestes qüestions tenen la seva transcendència, especialment si pensem en la qüestió del coneixement efectiu de les llengües del país, clau en l’èxit escolar i laboral. Però estaria bé no errar el tret: són fonamentalment les condicions socialaborals dels pares allò que expliquen la major vulnerabilitat dels fills. També ho és la feblesa del model de l’Estat del Benestar que hem construït entre tots i que no ha prioritzat les polítiques de suport a les famílies, a la infància i la joventut. Unes polítiques febles de suport a la família i la infància que no compensen ni corregeixen prou l’efecte de l’herència de les condicions socioconòmiques entre generacions, encara menys durant aquest crisi, que ha destruït milers d’empreses i centenars de milers de llocs de treball, incrementant la precarietat i la desigualtat.

No és aquest un tema català només, és clar.

Aquesta és una qüestió fonamental en el debat europeu sobre les denominades “segones generacions”. L’incompliment de les promeses de l’Estat del Benestar als fills de la immigració i la conseqüent fractura social que s’ha creat, ha provocat el trencament de les societats europees. Aquí és on hem de cercar les respostes a la preocupació legítima sobre la integració de la immigració.

És cert que durant aquests anys de la crisi, molts hem respirat tranquils en la mesura que a Catalunya els impactes de l’augment de l’atur, les desigualtats i la pobresa no han estat acompanyats de reaccions racistes xenòfobes o d’enfrontaments comunitaris significatius. És cert que fa quatre anys l’extrema dreta va assolir una certa penetració municipal, però avui no sembla que pugui consolidar posicions i encara menys créixer en la perspectiva de les eleccions del proper mes de maig. Els fantasmes que recorren la resta d’Europa semblen no haver arrelat entre nosaltres. Com va saber expressar molt bé fa uns dies Joaquin Arango, hem estat durament castigats per la crisi, però hem estat immunes a la xenofòbia.

Cauríem en un cofoisme miop si no fóssim capaços de veure que les ferides d’aquesta crisi poden tenir repercussions greus a mig termini en la cohesió social i la prosperitat del conjunt del país. Hem de prioritzar amb força les inversions en infància i joves en un moment on l’economia torna a créixer. És alarmant des de qualsevol punt de vista, per exemple, que tinguem el doble de ni-ni’s entre els fills de la immigració.

Si l’èxit efectiu de la idea del català, aquell que viu i treballa Catalunya, està molt associada al bon funcionament de la mobilitat social ascendent durant els anys 70,80 i 90 del segle passat. L’èxit de la integració dels fills de la immigració de la primera dècada del segle XXI té molt a veure en reparar i tornar a fer funcionar l’ascensor social, que certament ha quedat tocat durant aquests darrers anys.

La recuperació econòmica ens hi pot ajudar, però sense una decidida política als barris i a les escoles, de suport a les famílies amb nens, i als joves que no tenen feina, no ens sortirem. Una política que necessàriament necessita eines d’Estat, millors i pròpies. La demanda de sobirania en aquests temps que ens ha tocat viure té a veure, una altra vegada(!), amb la denominada qüestió social.

Clar que volem un estat propi, un estat que aposti per invertir en infants i joves com a millor garantia d’èxit col·lectiu.

Notícies relacionades

Post publicat en el blog de Carles Campuzano.