IDEES
De, per a, sobre dones
Una escriptora publica una novel·la la protagonista de la qual és una dona. El que passa a la novel·la pertany al món intimista, domèstic, quotidià: el que podríem entendre socialment pel món femení. Almenys fins ara, o encara ara. Quan la novel·la és notícia, els periodistes li pregunten si escriu per a dones. No, no estic fent el mateix exercici que Virginia Woolf: no parlo d'una suposada Judith Shakespeare, ni d'una anècdota que m'han explicat; parlo de mi. Sí, no és broma, m'han preguntat amb cadascuna de les meves novel·les si escric per a dones. Si fos un home i publiqués una novel·la el protagonista de la qual és un home no em farien la pregunta. Sí, encara estem així.
No m'aturo en aquest punt, perquè després de viure el mateix en els últims anys he reflexionat sobre això. I quan arriba el moment de respondre a la pregunta ¿creus que hi ha una escriptura femenina?, no sé què respondre. No és cert: sí que sé què respondre. Puc respondre i responc que existeix una literatura femenina, puc respondre i responc que jo escric literatura femenina. Sé bé el que vull dir, i sé bé el que dono a entendre. Vull dir que escric, com a dona, no coses de dones, però sí coses que els passen a les dones. És exactament això el que vull dir. Però dono a entendre una altra cosa: que com que escric coses que els passen a les dones, només els interessa a les dones —i és susceptible de ser considerat de baixa qualitat. Jo, en canvi, no sóc home i m'interessa el que els passa als homes; no sóc animal i m'interessa el que els passa als animals; no sóc prostituta però m'interessa el que els passa a les prostitutes; no sóc mare però m'interessa el que els passa a les mares. Suposo que s'entén el que vull dir.
D'això i la cultura i la dona tracta el llibre El silencio de las madres (Aresta, 2015), de Laura Freixas, lluitadora infatigable contra la desigualtat de la dona en el camp de la cultura —del qual moltes vegades (com de l'Edèn) som expulsades.
