Els dijous, economia
Beneficis de la competència política
La pugna efectiva pels vots rendeix millores socials, especialment per als més febles
Les setmanes passades han aparegut dos senyals de canvi en l'orientació fins ara predominant de les polítiques econòmiques dels nostres governs, tant de l'espanyol com del català. Primer va ser Artur Mas, que va anunciar la nova prioritat cap als objectius socials en el seu projecte de Pressupostos per al 2015. La setmana passada va ser Mariano Rajoy qui en el discurs de l'estat de la nació va anunciar aquesta nova prioritat. En tots dos casos, considero que estem davant d'un gir social de certa significació.
En el cas de Mas, la prioritat gairebé absoluta fins ara havia sigut la construcció d'«estructures d'Estat» per a una hipotètica independència. Al marge que aquesta prioritat hagi patit aquests dies dues garrotades legals -una esperada, la del Tribunal Constitucional, i una altra de més dolorosa per inesperada i perquè ve d'institucions de la mateixa Generalitat-, el fet a ressaltar és que hagi fet aquest gir social per al 2015. En el cas de Rajoy la prioritat havia sigut l'ajust pressupostari. Ara, entre unes altres mesures, ha posat en marxa una nova legislació de «segona oportunitat». Es tracta que les famílies, els autònoms i les pimes que s'hagin sobreendeutat de bona fe puguin alleujar la càrrega del deute i, en el seu cas, desprendre-se'n quan es comprovi que és impagable. D'aquesta manera, serà més fàcil iniciar una nova vida sense el pes del passat. Aquesta segona oportunitat per a les famílies era una cosa indispensable. Des d'aquest mateix espai l'hem demanat en diverses ocasions. Però, deixant de banda ara les objeccions a la seva tardança, s'ha de saludar aquest gir social en el discurs dels nostres governs.
¿Com es pot explicar? Probablement hi han influït tres factors. Un de naturalesa econòmica: la recuperació. Un altre de tipus social: el temor a un esclat social. El tercer de tipus polític: l'aparició de nous competidors. Vegem-ho. Els dos governs argumenten que aquest gir es veu afavorit per la recuperació de l'economia. Els seus dividends fan que ara sigui possible i just pagar la «factura social» de la crisi. És a dir, compensar l'esforç i les pèrdues de benestar que han patit els sectors més febles els últims anys de còlera econòmica i atur. ¡Millor tard que mai! Però caldrà continuar, perquè les pèrdues de benestar que pateixen els més febles durant les recessions són més fortes que els guanys que aconsegueixen durant les recuperacions.
A més, tant Mas com Rajoy estan d'acord que aquest gir és urgent perquè les crisis socials apareixen quan comença la recuperació, no quan la crisi econòmica és més aguda. El motiu és que, com acabo de dir, la recuperació beneficia més els rics que els pobres, provoca greuges. En una altra ocasió he parlat de l'«efecte túnel» de les sortides de les crisis. Recordin el que va passar en la crisi dels 80. La recuperació havia començat el 1986, però els més febles no rebien els dividends. Aquest va ser el motiu pel qual, el desembre del 1988, els sindicats van convocar la primera vaga general de la democràcia. El lema va ser el cobrament de la «factura social». Sens dubte, aquest record està en la memòria dels dos presidents. Però probablement el que més ha influït en el seu ànim és la por als efectes electorals de la nova competència política. Per una banda Podem, liderat per un jove polític emergent, Pablo Iglesias. Per l'altra, un partit ja existent, Ciutadans, liderat per un altre jove polític, Albert Rivera, que «se ha venido arriba», com es diu en termes taurins.
Voldria dir abans que res que aquesta por a la competència no desmereix la decisió de Mas i Rajoy d'impulsar un gir social a les seves polítiques. Al contrari, és una demostració empírica que la democràcia espanyola funciona. I que la competència efectiva pels vots rendeix beneficis socials, especialment per als més febles. Va ser el gran economista austro-nord-americà Joseph Alois Schumpeter el primer de formular una teoria de la democràcia basada en la competència entre partits. En la seva obra del 1942, publicada en plena segona guerra mundial, Capitalisme, socialisme i democràcia, va introduir aquesta nova aproximació al funcionament de la política democràtica. Sense que sigui necessari veure la competència entre partits com a equivalent a la competència entre empreses, aquest enfocament explica bé el que està passant en la nostra democràcia.
Fins ara la política espanyola i la catalana han estat governades per un duopoli de partits. Sens dubte, ha donat bons fruits. Però s'havien acomodat al poder i insensibilitzat socialment. L'aparició de la competència està despertant-los. Possiblement generarà una certa inestabilitat política futura. Però pot ser compensada pel fet que les polítiques públiques respondran millor a les preferències dels ciutadans.
