4
Es llegeix en minuts

Celia Villalobos juga al Candy Crash Saga mentre parla Rajoy. / YOUTUBE / LA MAREA

Ahir, llegia aclaparat a través de les xarxes socials les crítiques que molts li dirigien a la vicepresidenta primera del Congrés Celia Villalobos, perquè està estava jugant amb la seva tauleta 'pública' -de la qual disposen totes els diputats- al maleït Candy Crush, el joc al qual tant odi agafem cada vegada que rebem una invitació d'ell per part d'alguna amistat de Facebook. El gest de Villalobos, al final, no era res més que la gràfica representació de quan les enquestes del CIS parlen de desafecció política. Ni ells, els nostres representants que cobren més de 100.000 euros -com el cas de Villalobos-, són capaços d'aguantar els seus discursos carregats de falses promeses i oculta realitat.

El sorprenent del moment en què les càmeres van enxampar a Villalobos -el mateix en què qualsevol spindoctor es portaria les mans al cap si no fos perquè ja anteriorment com a ministra de Sanitat va intentar tancar la crisi de les vaques boges assegurant que havia donat instruccions a la minyona de posar ossos de porc en el brou en lloc de vaca, animant als ciutadans a fer el mateix- és que a la Tribuna a la qual ella havia donat accés parlava el president del Govern, la persona que la va posar aquí. Una mostra més de com els seus mateixos, donen l'esquena a Rajoy. Imaginem que en lloc del president qui parlés en aquest moment fora per primera vegada en un Debat d'Estat de la Nació el jove diputat d'IU Alberto Garzón, símbol de la regeneració. De costat, una professional de la política que espera la seva daurada jubilació contra un recent llicenciat economista utòpic, que creu que pot canviar les coses. La seva desconnexió de les paraules del ponent, aquí, potser hauria estat total.

I és que el fet d'elevar que una diputada estigués jugant amb la tauleta a notícia més comentada del DEN, demostra el baix nivell d'aquest. Rajoy triomfalista, com si estigués radiografiant l'Espanya de fa uns anys i que mai més serà, va ser la viva imatge de la decadència de la nostra política. Fidel a confondre el gènere de què parla entre el pronom i el context de la frase, el president ens va tornar a demostrar que a part de no saber governar tampoc sap llegir. El que al tenir-lo al costat, un sent una mica de vergonya aliena. Entre això i pena, sobretot cada vegada que li etzibava un -i tu més- a Pedro Sánchez sense pensar en els milions d'aturats als quals es referia, i deixava anar un somriure sota el nas que només es pot atribuir a algú entranyable, de bona fe. D'aquí potser s'explica que mentre en el seu partit es repartien sobres, ell no s'assabentés de res.

I els aplaudiments. Quina vergonya ses senyories. Aplaudir un retret com "amb vostès hi havia més pobresa o més aturats" em sembla ridícul, vergonyós. No hi són per aplaudir al seu líder espiritual. Aquesta pantalla del joc de la política ja l'hem passat, estem en la de ser auto crítics. Crec jo recordar que ni a l'escola ens podíem posar tots a aplaudir o riure quan alguna cosa ens feia gràcia, a menys de voler acceptar un càstig. Són normes bàsiques de comportament i civilització. L'hemicicle no és un zoològic, és un lloc important on es decideix el nostre dia a dia. Com el dia a dia de la dona sexagenària que vaig conèixer fa unes setmanes en un Burguer del carrer Fuencarral, que portava a l'interior del restaurant des de les nou de la nit amb un sol cafè per no haver de suportar els 2 graus del carrer , i que en tancar l'establiment a les dues de la matinada, com una parella en situació similar que jugava a cartes, va haver de buscar un sostre als carrers de Madrid. El seu dia a dia haurien d'estar debatent, i no apurant com guanyar el seu vot.

Observar el vergonyós espectacle d'un hemicicle mig buit ja a mitja tarda, en mode fugida massiva tot i ser primer dia de la sessió d'un debat que no interessa a ningú però que alguns polítics creuen que si, convertint-lo en l'obertura de la llarga precampanya per a les generals, resulta fins i tot més desesperançador que veure a Villalobos jugar a Candy Crush. Si escoltéssim les converses de molts dels diputats quan es reuneixen sense filtres i alguna copa amb els seus familiars, les enquestes del CIS respecte la utilitat del DEN ens semblarien esperançadores i tot.

Notícies relacionades

Només espero que quan Villalobos ja avorrida de jugar a Candy Crush i farta de donar o treure la paraula, enviés una petició de vida al president Posada o a qualsevol dels altres vicepresidents de la cambra perquè la reemplaçaran, li otorguèssin. Hem de tenir compassió i admiració d'algú que encara cobrant cinc vegades més que la majoria dels espanyols, ha hagut d'aguantar molts debats d'aquests. A veure qui de nosaltres, en la seva situació, no haguéssim buscat algun joc per passar de nivell virtualment, per aquelles de si es repeteix la mateixa en la realitat. Els asseguro que si aquesta petició de vida extra, m'arriba a mi per part de Rajoy, li rebutjo. Per cínic.

Sí, ses senyories: els falta passar moltes pantalles de nivell per ser dignes representants i portadors del nostre vot. Game over!