Anàlisi
Tu en dius recuperació, jo en dic desigualtat
Durant la seva intervenció del matí a Mariano Rajoy només li va faltar dir que el miracle era ell per recordar-nos l'Aznar més desagradable. En la sessió de la tarda va completar el seu procés d'aznarització i va tornar a assemblar-se al candidat rude i insolent que va perdre dues eleccions davant Zapatero per confondre la contundència amb la mala educació i la fermesa amb la bronca. A Mariano Rajoy, com a aquell Aznar, sembla que ja només li cau bé i li mereix respecte ell mateix. Els que li fan oposició fora del Parlament són demagogs portats per una ventada. Els que li fan oposició a l'hemicicle estan mancats de nivell i preparació; menys Duran Lleida, que sempre se les apanya per avenir-se d'allò més amb el president de torn.
Pedro Sánchez va sortir tan contundent com descentrat. Igual que els boxejadors joves davant el seu primer combat de rellevància, es va llançar a castigar el fetge del rival per complir amb la seva afició. Es va deixar enredar per una bancada popular mestra en l'art de distreure l'orador amb bestieses però, passats els nervis del debut, es va anar assentant. Fins i tot es va apuntar bons ganxos, com recuperar les dates quan Rajoy ja havia promès el que ahir va tornar a prometre, o recordar-li les portades dels diaris nacionals i internacionals que informaven sobre el rescat que presumia d'haver evitat.
El debutant socialista va perdre massa temps a desmuntar-li les seves xifres màgiques al president. La discussió sobre per què ha baixat la prima de risc deu ser un debat apassionant per als economistes, però de dubtós atractiu per als ciutadans que tan sols saben que ha baixat i molt. No obstant, la va encertar de ple al dedicar bona part de la seva intervenció a la desigualtat. Segurament els espanyols deuen estar dividits entre els que veuen recuperació i els que no en perceben, però segurament també deu regnar una gran unanimitat quan se'ls pregunta si creuen que, amb la coartada de les crisis, els pobres són avui més pobres i els rics són molt més rics.
Quan el Govern diu recuperació, l'oposició haurà de dir desigualtat perquè això és el que la gent no entén i, a més, la cabreja: per què si les coses tornen a anar tan bé i la recuperació ja és aquí, a tants els segueix anant tan malament i la desigualtat no para de créixer.
Tornar cada cop
Mariano Rajoy va apartar de si aquest calze i va sortir a tornar cada cop. Pedro Sánchez no hauria de queixar-se a l'àrbitre. Quan un vol jugar fort ha d'anar preparat per a les puntades de peu. A Rajoy li convenia la bronca, a Sánchez seguir parlant de la desigualtat. Es va imposar el soroll. Alberto Garzón també va buscar brega i el cos a cos. Però Rajoy ja no necessitava més distracció. Va tornar a amagar l'increïble Aznar que porta a dins i va buscar despatxar-lo amb l'arma favorita del codi Mariano: la ironia. Però Garzón li va sortir llengut. Si una cosa queda clara després de l'últim gran debat de la legislatura és que el president Rajoy ja no encaixa les crítiques tan bé com abans.
