Les preexistències ambientals

Planejament i ecologia

Els plans urbanístics haurien de garantir els serveis ecosistèmics fins i tot en zones molt antropitzades

3
Es llegeix en minuts

L'Àrea Metropolitana de Barcelona ha començat la redacció del seu Pla Director Urbanístic, prèvia a la renovació del Pla General Metropolità. Al DHUB de la plaça de les Glòries de Barcelona hi ha una exposició que ho explica. En el procés de preparació, he presentat unes reflexions amb òptica socioambiental que m'agradaria compartir amb tots vostès.

Només un 10% del sòl africà està escripturat a nom de propietaris concrets. La resta, uns 27 milions de quilòmetres quadrats, per defecte, pertany als estats postcolonials. A la Catalunya carolíngia la situació no era gaire diferent. Els comtes atorgaven la titularitat del sòl a qui es comprometia a posar-lo en valor rompent-lo a efectes agrícoles o explotant els boscos i les pastures. A Àsia, Amèrica o Oceania es troben tota mena de situacions intermèdies entre l'africana i l'europea. A Catalunya, ja fa segles que cada pam quadrat és d'algú. És una situació insòlita en la història de la humanitat, però quotidiana ara i aquí, de manera que ens hem acostumat a considerar-la normal. No és normal. Simplement és habitual entre nosaltres avui dia, que és diferent.

Aquesta atribució del sòl a un o altre propietari, el qual pot transmetre'n la titularitat a tercers mitjançant la compra-venda, ha fet del sòl un bé econòmic cotitzat en el mercat i, doncs, sotmès a les lleis de l'oferta i la demanda. El sòl és d'algú i val el que qualsevol altre està disposat a pagar-ne. Era així i només així fins que arribà l'urbanisme i començà a establir usos i potencialitats en funció d'uns criteris d'interès públic i d'utilització racional de l'espai. L'urbanisme respon a una manera culta i recent de mirar-se el territori i d'ordenar els usos del sòl. ¿Quin pes atorga a les funcions sistèmiques de caràcter ambiental, però? Massa poc encara, em sembla.

Les funcions sistèmiques de la natura són òbvies en els llocs no gens o molt poc antropitzats. En aquests indrets, només es veu natura o quasi. Per contra, als llocs fortament antropitzats, com és el cas de Catalunya, aquestes funcions sistèmiques de la matriu biofísica (clima, substrat, biota) es troben encriptades. Tant, que arribem a ignorar-les. Només cal veure aquesta desafortunada denominació de «sòl no urbanitzable». Desafortunada apel·lativament (res no es pot definir pel que no és) i encara més desafortunada funcionalment (pressuposa una funció residual o marginal d'allò que, en realitat, és estructural). El nou horitzó de l'urbanisme contemporani segurament deu consistir a reconèixer i encarrilar aquestes funcions capitals de la matriu biofísica per tal de permetre la construcció d'una matriu ambiental que sustenti un territori funcionalment viable i antròpicament gratificant. Ja no som un comtat carolingi, però ens en queden serrells mentals que hem de mirar d'eliminar.

Urbanitzar vol dir estendre urbanitat, no pas solament expandir urbs. Gràcies a la urbanitat culta sabem com funcionen els sistemes. L'urbanisme, doncs, hauria de recórrer a aquest coneixement a l'hora d'ordenar l'espai. Ja ho fa en alguns aspectes, però encara no pas prou en uns altres. S'equivoca, per exemple, quan creu que el sistema resulta de la proactivitat del planificador. No en resulta, perquè el sistema preexisteix. La matriu biofísica és el gran sistema previ. Els artefactes antròpics són subsistemes que s'hi superposen. Ens convenen, és clar que sí, i justament per això han de ser compatibles amb la matriu en què s'inscriuen. Si no, tot trontolla. Per arrogància o per desconeixement, pensem massa sovint que tot arrenca només quan intervenim nosaltres.

Notícies relacionades

A penes ara tot just comencem a parlar de serveis ecosistèmics. Però fa mil·lennis que existeixen, tota la nostra activitat econòmica s'hi sustenta. De fet, el planejament hauria de començar identificant-los i, a partir del seu reconeixement, procedir a superposar l'artefacte urbanístic. Hem qualificat de no urbanitzables els espais d'inundació d'un riu, per exemple, com a resignada mesura cautelar per evitar desgràcies, i això ja ha estat molt, en comptes de reconèixer i admetre amb naturalitat l'espai fluvial i planificar-lo en complicitat amb el riu. El tram final del Besòs seria una excepció feliç: s'hi gestiona la inundació i alhora es dota la població riberenca d'un parc entre riuades. L'urbanisme hauria de mirar-s'ho tot amb aquesta òptica, penso.

El planejament hauria de ser l'instrument que garanteixi els serveis sistèmics, tant com s'orienta a afavorir la bona disposició espacial i funcional de les àrees edificades. Sense funcionalitat sistèmica i connectivitat, no hi ha sistema ecològic; sense sistema ecològic, no hi ha servei ambiental; sense servei ambiental, no hi ha habitabilitat antròpica ni producció econòmica; i sense producció i habitabilitat, quin sentit té l'urbanisme? Socioecòleg. President d'ERF.