El radar
50 ombres d'Uma
Aquesta hauria d'haver sigut la setmana de Cincuenta sombras de Grey i ha acabat sent la d' Uma Thurman, la de les 50 ombres de maquillatge a la seva cara que van fer que la premsa de mig món, inclòs aquest diari, publiqués que al cirurgià plàstic de l'actriu se li havia escapat la mà amb el bisturí, que li havia fet un matusser Renée Zellweger. Hi ha molts motius que expliquen l'enrenou originat per la suposada cara nova d'Uma; un d'ells, que el model estètic imperant (i masclista) exigeix a les actrius (a les dones) un cos perfecte i després les crucifica si l'aconsegueixen a través de la cirurgia. Els acudits a costa de Thurman en converses, xarxes i mitjans donen per a una tesi doctoral de la vergonya.
En una carta publicada divendres, Núria Carreras, administrativa de Banyoles, parlava de la desigualtat a l'alfombra vermella: «Em pregunto per què les actrius en ple febrer i amb temperatures sota zero porten aquells vestits amb l'esquena a l'aire, sense mànigues, amb escots vertiginosos i unes teles que serveixen per cobrir mínimament els cossos però no per abrigar. ¿No existeixen vestits bonics d'hivern, o abrics per portar a l'alfombra vermella?». No cal dir que en les entregues de premis, com en casaments o festes de cap d'any, els homes ho tenim més fàcil: americana, camisa, corbata.
Ara fa uns quants dies, Olga Gili, estudiant de Barcelona, carregava contra la idea mateixa de «model estètic». «Ningú nega que els àngels de Victoria's Secret són noies precioses. Però ¿podrien aquestes noies tenir una mica més de pes? Aquestes noies donen una visió equivocada a la societat sobre el que és perfecte. No ens acceptarem mai si no deixem de comparar-nos amb noies segrestades per elles mateixes», va escriure l'Olga, que destacava el fet que de la tirania del model estètic a què se sotmet la dona no se n'escapen ni les famoses que contribueixen a consolidar aquest mateix model amb l'exemple que transmeten des de les alfombres vermelles d'aquest món. D'aquí ve allò de «segrestades per elles mateixes».
A Entre Tots és habitual que rebem cartes sobre el masclisme. És un dels temes que sempre és present, latent, cosa ben normal perquè continua sent una plaga en la nostra societat (com a exemple d'això, una notícia d'aquesta mateixa setmana: el 30% dels espanyols d'entre 12 i 24 anys estan d'acord en més o menys mesura amb la tesi que «quan una dona és agredida pel seu marit, alguna cosa deu haver fet per provocar-lo»).
Aquests dies hem parlat de masclisme a compte de les actrius. Altres vegades, hem parlat dels piropos («'Vine aquí, maca, que ens ho passarem bé'. '¡Quin cos, nena!'. Això és el que una noia pot sentir recorrent un carrer (...) Hauria de ser normal que una noia pogués escollir el seu vestuari i passejar sense por», Marta Gatell, 29/11/2014 ); de la violència masclista («La mort d'una dona és la mort de totes les dones», Glòria Fandos, 16/8/2014); de la cultura («Els continguts masclistes de Torrente 5 no tenen justificació ja que arriben a una audiència considerable, la majoria joves», Anna Julià Hidalgo, 7/10/2014), i de l'educació i els estereotips («S'han fet passos importants cap a la igualtat, però se segueix tractant les dones com un objecte susceptible de posseir i, per tant, de ser utilitzat com li plagui al seu amo», Carmen Gracia, 24/112014).
Destaquen alguns crítics cinematogràfics que en la pel·lícula Cincuente sombras de Grey, amb una versió literària que és un triple best seller consumit preferentment per dones, no apareix ni un pubis masculí. No podrem discutir, doncs, sobre l'anatomia de Jamie Dornan però sí sobre la de Dakota Johnson. I quan vegem Jamie Dornan en una alfombra vermella -sense passar fred, això sí- no ens dedicarem a analitzar pel broc gros si el que té és natural, bisturí, maquillatge o farciment. No importa, és un home.
